El paradís perdut de David Gilmour

En el seu excel·lent llibre de memòries dins Pink Floyd, el bateria Nick Mason defineix David Gilmour com una persona capaç de superar-se contínuament, que “sona fort i amb personalitat”, tant quan canta com quan toca la guitarra de manera inconfusible. Alguns han volgut comparar-lo amb Syd Barrett, a qui va substituir el 1968 quan les condicions psíquiques ja no li permetien continuar. El cert és que el taciturn Gilmour s'ha convertit en un dels distintius de la banda, més encara després del cisma de Roger Waters, per no parlar de la mort del seu amic Rick Wright. Paral·lelament a la famosa i, alhora, misteriosa banda, Gilmour ha desenvolupat des dels anys setanta una obra individual. De tots els seus discos, el que més sona a Pink Floyd és aquest Rattle that lock, que conté l'optimisme de peces com la que dóna títol a l'àlbum, i d'altres de més melangioses, com ara A boat lies waiting, que m'ha recordat poderosament el so i l'atmosfera del poc valorat The division bells. Gilmour està en forma i ho demostra en els directes i en estudi. A qui li agradava Pink Floyd, Rattle that lock li resultarà gratificant. A més, té la producció de Phil Manzanera, històric guitarrista de Roxy Music i de la dona de David, Polly Samson, que ja havia signat lletres amb ell des del The division bells esmentat. En aquest treball s'inspira en el clàssic de John Milton, Paradís perdut, i en la segona novel·la de Samson, l'aclamada The Kindness.

Molts ingredients suculents per a un disc que té també un toc beatlerià i jazzístic en molts dels temes. Magnífic!