Crítica
àngel quintana
En l'era de la sospita
En el pròleg de l'edició de l'obra El principi d'Arquímedes de Josep Maria Miró, Laurent Gallardo esmenta un text del filòsof Gilles Deleuze on diu que les claus del neofeixisme no resideixen en l'ús de la força, sinó en la forma com s'articula un pacte social per la seguretat. La societat retalla llibertats, crea sospites, erosiona convivències i encripta la moral. A El virus de la por, la versió fílmica que Ventura Pons ha establert de l'obra de Miró, el tema central no consisteix a saber si el monitor de piscina és pedòfil per haver abraçat un nen perquè nadava sense bombolla, sinó a veure com la sospita actua com un virus social. Els ciutadans cada cop tenen més por que s'erosionin determinats principis morals que cada cop són més rígids i que a partir de la sospita del mal retallen les conquestes de la llibertat. Josep Maria Miró va plantejar aquests problemes en una obra en què la clau era descol·locar l'espectador, convertir el text en un mirall dels nostres complexos morals i obligar-nos a prendre partit davant d'una realitat que, com tota realitat, és ambigua.
Ventura Pons decideix buscar la fidelitat al text i al muntatge teatral que Miró va estrenar en la Temporada del Grec 2012 i se'n surt còmodament. La seva fidelitat el porta a ajustar-se al text, mantenir els mateixos actors que varen representar l'obra en l'escena teatral catalana i jugar amb les mateixes alteracions temporals que proposava Miró com a element essencial de l'arquitectura de l'obra. La fidelitat de Pons, que només es troba alterada per la presència d'alguns secundaris, l'ajuda a sentir-se a gust amb el text i li permet mantenir la subtilesa, malgrat que potser cau en un cert excés en els seus minuts finals. Per contra, aquesta fidelitat porta també cap a la ruptura de les barreres entre cinema i teatre, les quals en el terreny interpretatiu no sempre funcionen. No sempre Rubèn de Eguia, magnífic en el muntatge teatral, sap acoblar la seva interpretació a la pantalla, mentre que Roser Batalla sap transitar amb comoditat d'un mitjà a l'altre. Com en l'obra original, El virus de la por transcorre en un temps real que és alterat a partir de distorsions del punt de vista. El temps de l'obra es fragmenta. A vegades retrocedeix, altres cops amplia allò que no s'ha dit des d'una certa perspectiva. La idea és convertir l'obra en un puzle temporal que permeti mostrar les altres cares de la moneda i mantenir la distància de l'espectador. Al cap i a la fi, es tracta de forçar un judici moral on els presumptes imputats no són els personatges sinó els mecanismes de la nostra esfera social.