L'art d'enganyar amb imatges

Davant d'una pintura hiperrealista, la tendència natural de l'espectador és pensar: “Òndia, però si això és tan real com la vida mateixa!” Però Ivan Franco (Ourense, 1979) pretén que fem la reflexió contrària, és a dir, que ens adonem que tot és una gran falsedat. O, dit amb unes altres paraules, que deixem de refiar-nos de les imatges que veiem, ja sigui en un mitjà de comunicació o en un museu, perquè no n'hi ha cap d'innocent.

Qui és Ivan Franco? Doncs un artista relativament jove amb una trajectòria que tot just despunta. És gallec i fa quatre anys que viu a Barcelona, una ciutat que, diguin el que diguin, segueix sent atractiva per als creadors d'arreu. Franco s'ha fet notar en alguns concursos de pintura per a talents emergents i al seu currículum ja hi figuren un parell d'entrades amb exposicions individuals. Però la seva veritable irrupció en l'escena artística s'acaba de produir ara. La galeria barcelonina Miquel Alzueta li ha confiat l'obertura de la temporada en el seu espai de personalitat berlinesa del carrer Sèneca.

Poques vegades tenim la sensació d'assistir al naixement d'una carrera tan prometedora, amb un pòsit intel·lectual tan sòlid i un llenguatge artístic tan personal. I encara té més mèrit si l'artista en qüestió ha fet una aposta per un corrent artístic amb tants detractors al nostre país, l'hiperrealisme, poc i mal entès, valorat només pel munt d'hores de feina i pel virtuosisme que requereix, que efectivament en requereix. “Em sento un extraterrestre, però cada vegada som més els artistes que quan sortim de l'acadèmia investiguem els límits de la pintura”, reconeix ell mateix.

El tema central de la seva obra és la representació manipulable de la realitat. Franco pinta quadres amb un realisme tan radical que l'espectador juraria que està veient fotografies –té una sèrie deliciosa en la qual fins i tot imita el característic format de la polaroid. Ho concep com una enginyosa trampa per qüestionar l'estatus de la imatge, és a dir, la seva consideració de testimoni fidedigne de la realitat i, inclús, de veritat absoluta.

“La mentida domina la nostra percepció de les coses. Començant per l'aspecte de Déu, que ningú no ha vist mai però sempre es representa igual i el nostre imaginari col·lectiu el té interioritzat com l'autèntic”, exclama Franco. El seu treball persegueix enfortir el nostre escepticisme, advertir-nos dels perills que suposa empassar-nos-ho tot, amb un joc de ficcions i fabulacions, entre surrealistes i fantàstiques, que reinterpreten i actualitzen els mites clàssics amb rostres de carn i ossos.