“Intento obrir camins nous”

Suposo que hi havia una mica de tot. La història del llibre explicada pel mateix Pedrolo és que ell, com a escriptor, intentava donar a la literatura catalana elements que no hi eren. Considerava que no hi havia llibres de ciència-ficció en català i per això va escriure Mecanoscrit del segon origen. Jo crec que era una mica un home avançat al seu temps, molt valent. Escriure aquest llibre el 1974 era un gran atreviment. I, a més, va aconseguir una cosa, que aquest llibre entrés al lector adolescent d'una manera molt primària, per la pell. Molta gent el recorda per qüestions bàsiques, com l'enamorament del Dídac amb l'Alba, la solitud, la destrucció del món... Temes aleshores no gaire habituals.

Pedrolo era un home a qui avui entronitzarien, perquè era un independentista radical i a la seua època no va ser prou considerat. En l'aspecte mediàtic i polític era un home més aviat apartat. Pel que jo conec, tampoc es prodigava gaire socialment. Només va concedir una entrevista a la televisió, al Joaquim Maria Puyal. I això es pague amb una certa indiferència de la societat. La seva claredat feia por als polítics de l'època, i els mitjans de comunicació no li feien gaire cas.

Tant no, però també hi és. Amb el Bigas Luna ho vam parlar molt, i hi he posat molta intenció a intentar fer una història moderna. No és una adaptació gaire fidel perquè no ho pot ser mai de la vida, però crec que sí que manté les essències del llibre. Segon origen és una metàfora d'Adam i Eva, però traslladada a avui dia. Pedrolo va tenir una visió molt interessant a l'hora de desconstruir aquesta història de la bíblia. Nosaltres hem volgut ser menys atrevits, havíem de fluir per aquestes històries. Hem volgut fer una pel·lícula molt global, i si focalitzes en un aspecte molt determinat, la globalitat es perd. La globalitat pot ser entesa i interpretada per molta gent.

El llibre s'ambienta a la ciutat de Benaura, que per Pedrolo era Tàrrega. Hem optat per Lleida perquè Pedrolo era d'allà, es va inspirar en els seus paisatges, jo sóc de Lleida... Quan vam parlar amb Bigas Luna, vam veure que Lleida era un lloc fantàstic per la diversitat de paisatges. També hem utilitzat l'accent de Lleida per reivindicar-lo, acostuma a desaparèixer a tot arreu. Aquí la mare de la humanitat parla amb accent de Lleida. Per què no? És anar del local al global.

Hi ha dues raons per fer-ho, i una és aquesta. Què és el més universal que tenim avui aquí? El Barça, sense cap mena de dubte. Però l'altra raó, la més important, és que traslladem l'acció de Mecanoscrit... a avui dia, i a l'imaginari d'un nen, sobretot si juga a futbol, hi ha el Barça. És una de les marques més importants, per no dir la més important, del món, en aquests moments. Aquest nen vol jugar a futbol, vol ser un dels jugadors negres del Barça, i el primer que fa quan arriba a Barcelona és anar a veure si el Camp Nou està dempeus.

Jo crec que és així. Sortiran experts en Bigas que hi veuran més o menys coses seves. Hi ha una cosa evident: la pel·lícula l'he rodat jo i l'he muntat jo. Per tant, qualsevol cosa que estigui malament me l'han d'atribuir a mi, és meua. Ara bé, jo he après a pensar en cinema escoltant Bigas Luna, va ser el meu mestre durant tres anys. A partir d'aquí he introduït el meu criteri narratiu, el meu mínim talent, si és que n'hi ha, per construir una bona història. La primera direcció de la pel·lícula la va marcar el Bigas: cap on havíem d'anar, com hauria de ser, com són els personatges... El càsting és de Bigas, jo només vaig triar el Sergi López; la immensa majoria de localitzacions les va aprovar el Bigas; la iconografia que es respira constantment a la pel·lícula és del Bigas, els dibuixos preparatius eren seus... Hi ha moltes coses, i sobretot hi ha l'esperit de Bigas al voltant d'aquest projecte.

Són referents que teníem damunt la taula, La carretera sobretot, però jo especialment fugia molt dels referents. No tinc per costum buscar referents, sinó que intento obrir camins nous. Prefereixo equivocar-me en la novetat que buscar la seguretat del que ja està fet. Ho he fet sempre a la vida i és una cosa que no m'ha anat malament. En aquest cas vam mirar La carretera, Los últimos días, Take shelter... Vam mirar moltes d'aquestes pel·lícules postapocalíptiques, i de totes en treus elements. Un referent concret no el pots tenir, perquè et limitaries molt així, acabes picotejant a tot arreu per construir el que tu busques. Sempre acabes mirant aquestes pel·lícules per fer un pas més, cap al costat, o en direcció contrària, perquè no et puguin dir: “Això és com...”. Ara ja no la sento meva, la pel·lícula, és de la gent que la miri, que té tota la llibertat del món per interpretar-la com vulgui.