Els amors ideals i efímers

En els títols de crèdit final de Los exiliados románticos de Jonás Trueba es recorda que els fets explicats no són reals i que una part d'allò explicat forma part del desig. La reflexió sorgeix a l'interior d'una pel·lícula de viatge que ens mostra tres personatges que duen a terme un viatge per França sense cap destí concret i on el tema de l'amor sembla ocupar un lloc central. Francesco, Luis i Vito, els tres exiliats de la faula, semblen condemnats a deixar enrere la joventut i trobar-se davant d'una nova etapa vital. Cadascú d'ells viatja a França per trobar una dona determinada, per poder declarar-se amb ella i poder viure aquell ideal amorós que probablement s'ha escapat. En el cinema d'Eric Rohmer –cap el qual sembla inevitablement llançada aquesta pel·lícula– els narradors es debatien entre el món dels seus ideals i la realitat. En la veu en off es mostraven com a veritables demiürgs capaços de fer voltar el món exterior a la lògica dels seus desigs, però a l'hora de la veritat estaven condemnats a fracassar. Els herois de la pel·lícula de Jonás Trueba són més ximplets. Per a ells, l'amor imaginari necessita fer-se realitat i difícilment el trobaran, perquè probablement el viatge del seu exili no és més que un intent de penetrar en el món dels desigs i apartar-se de la realitat.

Trueba roda una pel·lícula d'aparença senzilla, construïda de forma improvisada a partir de les circumstàncies del viatge i que vol trencar amb tota causalitat i amb tota lògica. Els personatges es mouen, es declaren, parlen de la paternitat, de la diferència entre exili i emigració, citen Natalie Ginzburg o Valère Novarina. Parlen del cinema de Marco Ferreri i juguen com si fossin titelles trets d'un film de Rohmer disposats a anar a Annecy per recuperar alguna cosa de Le genou de Claire. El resultat té alguna cosa d'entranyable, d'obra vital i oberta. És una experiència a contracorrent, que com les cançons de Tulsa en la pel·lícula construeix un homenatge a l'amor efímer.