Crítica
Imma Merino
Esgarriament, distracció, confusió
La paraula francesa égarement pot significar un esgarriament, una distracció que mena a l'error, una confusió o, en un sentit moral, una aberració. D'alguna manera els quatre significats podrien aplicar-se a Un moment d'égarement, títol original d'aquest film distribuït a l'Estat espanyol amb el d'Una semana en Córcega. O potser se li podrien aplicar a Jean-François Richet, director d'aquest remake francès (n'hi ha un de nord-americà, Lío en Río, i és una de les últimes i menys aconseguides comèdies del gran Stanley Donen) del film homònim que Claude Berri va realitzar l'any 1977. Set anys després del seu díptic (L'instinct de mort i L'ennemi public nº1) sobre Jacques Mesrine, delinqüent dels últims anys setanta amb una certa aurèola mítica, Richet ha tornat a la direcció cinematogràfica i una no sap si dir que ha comès un error, fruit d'una distracció, o si estava confús. Però, en tot cas, s'ha esgarriat tot cometent una certa aberració, no pas en un sentit moral (o potser també), sinó estètic.
Tanmateix, el títol d'Una semana en Córcega també és pertinent. Té alguna cosa banal que escau a aquesta pel·lícula a l'entorn de les vacances de dos pares separats (un, de fet, està en procés de separar-se sense que se'n vulgui adonar) amb les seves respectives filles adolescents. Tot és, certament, banal. No hi ha ni un moment substanciós. Se suposa que la trama ha d'enganxar amb un égarement que no explicarem. Se suposa perquè es juga amb el desig i la resistència, els equívocs i les mentides. Però tot és tan poc subtil i tan mancat d'encant, gràcia o, d'altra banda, de malícia. Allò que sorprèn és que François Cluzet estigui tan malament i que, en canvi i malgrat tot, Vincent Cassel no resulti irritant.