El més subversiu, Jesús

“No sóc prou creient per ser ateu”, bromeja Emmanuel Carrère, “sóc un agnòstic més proper a l'escepticisme.” Un cop deixa clar el seu posicionament respecte al cristianisme, l'escriptor francès no té problemes per defensar la validesa del missatge de Jesús: “És el més sorprenent que s'ha formulat en tota la història, i també el més irrecuperable que ha existit; és tota una apologia de la feblesa, això de dir que els primers seran els últims.”

Arran d'una crisi personal que el va fer abraçar la fe, Carrère va endinsar-se en l'univers dels pares de l'Església i va emmarar-se dels textos fundacionals, les cartes de Sant Pau i els Evangelis. Entrecreuant vivència personal i ficció, tal com ens té acostumats en les obres anteriors d'ençà de L'adversari, l'escriptor va seguint les històries de Pau i Lluc, que és el fil conductor, tot entrellaçant el seu dia a dia farcit d'altres personatges ben delirants. El resultat, El regne (Anagrama en català i castellà) presenta una reflexió sobre el cristianisme, una religió –opina– afeblida. “Davant d'altres religions com ara l'Islam o el budisme, el cristianisme està perdent pistonada, però tot i això el missatge, sense els dogmes i sense l'Església, continuarà endavant. És un missatge de fe, esperança i –més que caritat (tinc horror del llenguatge catòlic)– amor”.

Carrère considera que si un llibre com el seu, crític amb l'Església, ha pogut sortir publicat avui dia és gràcies a una tolerància conreada després de molts anys. “L'Islam és una religió cinc segles més jove i potser en cinc segles ells també podran escriure un llibre semblant respecte a la seva religió.”

En la seva recerca per documentar-se, Carrère llegeix els Evangelis intentant destriar l'aspecte històric de l'inventat: “Són textos mitològics a mitges perquè alguns aspectes veus que tenen l'accent de la veritat, és allò que s'anomena el criteri de la incomoditat, quan t'adones que, qui escriu, ho fa a contracor, només per honestedat.” Com a exemple posa el passatge en què Marc deixa “com un drap brut” Pere, malgrat ser el seu deixeble. “Sobretot, quan explica que Pere, tal com havia predit Jesús, el nega tres vegades en el moment de la detenció... ho escriu malgrat que no és afalagador.”

Aire dels temps? Atzar? En la roda de premsa en què Carrère va presentar El regne, fa uns dies a Barcelona va emergir el nom de Michel Houellebecq, que acaba de publicar la polèmica novel·la Submissió, on de nou és qüestió de la religió, i planteja un futur sota el domini islàmic. “No som amics, però admiro la visió que transmet en les seves novel·les, i que sembla néixer de les pors més profundes dels homes. Ell les capgira i mostra que, al capdavall, no són tan terribles... fins i tot poden ser la nostra taula de salvació.”

Davant de l'ascensió de l'Islam, l'escriptor francès opina que succeeix el mateix que devia produir-se amb l'ascensió del cristianisme als inicis de la nostra era: “Els romans lúcids devien tenir por dels cristians, però finalment gràcies a ells va arribar la civilització barrejant judaisme, cristianisme i la Roma Antiga, una cultura que ara podria desaparèixer.”

La gestació del llibre, de més de cinc-centes pàgines, ha estat llarga, uns set o vuit anys, calcula l'escriptor, tot i que afirma que és un tema que el ronda des de fa ben bé vint. A l'origen de la novel·la hi havia l'encàrrec de realitzar una sèrie televisiva sobre les primeres comunitats cristianes que, finalment, no es va fer. Tanmateix, sembla ser que s'ha recuperat el projecte de dur la història a la petita pantalla, “no puc dir res perquè és molt recent, però sembla ser que sí que la farem”.

Nascut a París el 1957, Emmanuel Carrère està considerat com una de les veus més interessants de la literatura francesa actual. L'adversari, Una novel·la russa, D'autres vies que la mienne i, la darrera, Limonov són novel·les de no ficció que l'han fet ascendir al pòdium dels grans. Una fórmula esgotada? “En tinc prou d'aquesta fórmula, i estic esperant que arribi alguna cosa nova; de moment, no estic preparant res.”