Sofàs, no divans

En comptes dels divans del psicoanalista, Àlex Rigola ha disposat per encerclar l'espai els sofàs de menjadors. El director ha fet una adaptació en què s'aconsegueix olorar el món caòtic i de petites misèries de Woody Allen però allunyant-se del personatge arquetípic de les pel·lícules. Molt en part perquè Andreu Benito físicament no té gens de Woody Allen. Marits i mullers renova l'antiheroi romàntic lúcid, l'allibera del clixé de la gran pantalla.

El director ha fet una versió catalana de la producció que ja es va poder veure l'any passat a Madrid. Es tracta d'un espectacle ben allunyat del seu món teatral i de condensació dramàtica. S'ha atrevit a fer una versió teatral de Marits i mullers de Woody Allen, un dels directors de cine americans més estimats a Europa. I és que, ben cert, les seves comèdies (amb psicòlegs i embolics de faldilles i pantalons, marca de la casa) tenen bastant de comèdia de bulevard: en broma, retraten les relacions mundanes de la societat.

Andreu Benito i Joan Carreras fan parella amb Mònica Glaenzel i Sandra Monclús. Mar Ulldemolins (que es desdobla en Mar i en “la Molins”) i Lluís Villanueva (romàntic i, finalment, conformista) completen un equip d'actors meravellosos. Responen a les rèpliques en gran velocitat, dient veritats rotundes com si no diguessin res i ben amatents al joc que practiquen els seus companys. L'exercici de mirades, des de la penombra, cap als que aguanten l'escena estan molt mesurades. Que tots sis siguin a escena permet veure els sentiments dels personatges que, en aquell moment, no parlen però comproven gelosos la sort dels seus amics.