Una ‘ànima' fugissera i còmica

L'ànima de Lali Ayguadé és fructífera, perquè ha sabut escoltar tant la seva necessitat de coreografiar com les aportacions dels ballarins. Lali Ayguadé és una ballarina que projecta línies infinites amb els seus braços i les seves cames, i tot seguit els fragmenta tant com vol, amb uns moviments mil·limetrats, mentre expressa en la mirada i el rostre l'actitud del personatge. Ara, per primer cop, es queda entre caixes, en la seva primera coreografia de format mitjà. Quatre ballarins es desplacen, contacten, generen diàlegs coreogràfics i també de relacions de personatges, més o menys abstractes però d'un potent magnetisme. Ella no és cap d'ells, però hi és en tots. Kokoro vol dir ànima i, sota aquest títol, Ayguadé (amb la dramatúrgia de Jordi Oriol, menys tensada del que és habitual per no ofegar la dansa, que és la prioritat en aquesta escena) planteja diferents quadres: el descriptiu (els bancs d'església i l'homilia del mossèn); el narratiu (la relació dels personatges dins del temple o en altres claus de la coreografia); el conceptual (l'ànima compactada occidental davant l'africana, molt més lliure, amb una torsió d'esquena quasi innata, que insufla molt d'aire), i el de denúncia (la por de la mort, la necessitat de viure amb plenitud la vida). És una peça que respira dansa fresca a partir d'uns personatges esquemàtics i que no renuncia (la busca, insistentment) a la comicitat.

La dansa que presenta Ayguadé fluctua entre dos mons: l'obert, de contacte amb les extremitats superiors i els cossos, àmplia, vistosa, que provoca enveja als espectadors de poder ballar-la; i l'introspectiu, en què el dolor s'accentua al rostre; són instants de “solo” en què el tempo demana quietud i la il·luminació centra l'atenció en el punt just. El poc text que es declama és prescindible, tot i que dóna colors còmics que permeten una connexió directa amb l'espectador, que riu de gust amb les insinuacions (marca de la casa) d'un inclassificable Jordi Oriol. Aquest actor i dramaturg, molt amic de tensar les paraules per extreure'n un significat nou també ha flirtejat amb la dansa. Per exemple, era la rèplica ballada de Lluís Soler al muntatge L'home de la flor a la boca (Biblioteca de Catalunya, 2008).