“El misteri és la raó principal de tot”

És un silenci relatiu, ja que un terç del disc que vaig fer amb la cobla [Roger Mas i la Cobla Sant Jordi, 2012] era nou. Sí, però, que he passat uns anys de sequera. Tenia dificultats perquè em sortissin coses que m'agradessin, però al final, es va començar a obrir una clariana i hi vaig veure un camí. Tenia claríssim, per exemple, que volia fer un disc només de guitarra i veu. I estic encantat, també, d'haver perdut la por de dir coses que podria haver dit quan tenia divuit anys. Pot semblar contradictori, però això m'ha ajudat a desencallar-me. Hi ha cançons que tenen l'aire del primer disc [Les flors del somni, 1997].

Volíem transmetre al màxim possible la sensació que tindríem si, ara mateix, em posés a tocar la guitarra aquí [estem en una sala tranquil·la i confortable del Poble Nou]. És un disc amb molta dinàmica, i quan l'escoltes s'ha d'apujar molt el volum. Tothom vol loudness [volum], que tot soni ben fort, però aquí hi ha unes cançons amb una veu, que és l'important, i una guitarra, que no ho és tant, que les acompanya. Si ens carreguéssim la dinàmica, que podríem definir com la diferència entre un volum fort i fluix, perdríem tota l'emotivitat.

Pensava en discos de guitarra i veu que m'agradessin i me n'havia d'anar al Liebeslied del Toti Soler [1972] o als discos de Paco Ibáñez. O als de Jaromir Nohavica [Ostrava, 1953], un cantautor txec amb qui he col·laborat que no toca esplèndidament la guitarra perquè senzillament no és necessari. El que importa és la cançó, i la seva estètica.

Bé, la definició del diccionari és només política i, de fet, ‘irredemptisme' és una paraula del segle XIX. Explicava bé, crec, l'exercici d'essencialisme que és fer un disc així. Irredempt és algú que fa una cosa que, en teoria, no toca. I fer un disc de guitarra i veu de cap a cap, sense ni tan sols segones veus, és ser irredempt. És un homenatge a la figura clàssica de cantautor. A aquell senyor que va amb una guitarra i se li pressuposa una actitud molt individual davant la resta.

Sempre m'ha fet gràcia que tot es pugui malinterpretar, i en el moment que estem és inevitable. D'irredemptismes, però, Europa n'és plena. És una paraula com ‘intransigent', que et remet a altres coses. Quan llegim per primer cop ‘irredempt' no sabem gaire què vol dir, però te'n fas una idea per la manera com sona. I aquesta idea no està tan lluny del que realment vol dir. I m'interessa més, segurament, el significat que té per a algú que no sap què vol dir, i la idea que se'n fa, que no pas el que diu el diccionari.

La fascinació pel misteri, i una sensualitat molt interessant, sobretot venint d'un capellà. El comte Arnau té un cavall negre i un cavall blanc. El negre l'ha de portar pel mal camí. I el blanc, pel bon camí. Quan la comtessa li pregunta per què no ensella el cavall blanc, el comte li respon: “Perquè fuig dels camins aspres i a mi em plauen més que els plans.” Un vers meravellós! M'agrada Verdaguer, precisament, perquè sempre va fugir dels camins plans i li agradaven els camins aspres, la qual cosa es reflecteix en la seva vida tan intensa. En aquest poema, tot sembla encarat a fer-nos veure que el cavall negre és el mal i, el blanc, el bé. Però quan l'acabes de llegir quedes tan fascinat pel costat fosc i el misteri que et vénen ganes d'agafar el cavall negre. I no pas perquè sigui dolent, sinó per saber les aventures que t'esperen.

Sigui o no veritat, Verdaguer no destaca per això. Ha fet coses massa importants i universals, colossals, moltíssimes en molts pocs anys, per ficar-nos sempre en aquest estereotip tan limitat que és el ‘clerical'. És el millor poeta que han donat les lletres catalanes i paraules com aquestes contribueixen a mantenir aquesta imatge restrictiva i poc estimulant d'un personatge que ens interessa com a poeta i artista, no pas per com pensava políticament. A banda que aquest país s'hauria de fer mirar una mica això de l'anticlericalisme, ja que és una excusa barata. Durant la història ha tingut importància i raons de ser, però avui dia sortir amb això ho trobo ridícul i trist. Un estereotip fora d'època.

Amb El rei dels verns em vaig estremir. En el fons és molt senzill, però ben ordenat... Vaig estar un any, per musicar-lo. Hi insistia, no em sortia res. I de cop i volta, quan ho trobes, la fas en deu minuts. Són coses que, en aquest ofici, solen passar.

[Riu] L'actualitat la trobo poc interessant, perquè encara no s'ha fixat, encara està volant... I en els clàssics hi ha tant per descobrir... Prefereixo anar al calaix de la història, en el qual els anys ja s'han encarregat de seleccionar-ho tot, i pràcticament la totalitat del que ens ha quedat és bo. I m'hauria agradat viure-hi, és clar. Hi ha una pel·lícula molt dolenta del Woody Allen que a mi, en canvi, m'entusiasma, Midnight in Paris, que parla del que, des de sempre, és una de les meves fantasies. Tinc una fascinació terrible per viatjar en el temps. És divertit imaginar com podia entendre les coses algú d'aleshores i, a la vegada, contraposar-ho amb com les veus tu en la distància, que és com s'ho mira la majoria de gent, incapaç de llegir la història perquè, en el fons, és incapaç d'abstreure's de les estructures actuals.

Sí, hi ha uns quants arquetips de cançons meves: les adaptacions de Verdaguer, les recitatives... Aquest disc els connecta una mica tots. I els únics que es queden a banda són els meus intents elèctrics...

Sí, però el públic ha estat molt clar amb mi: “Està molt bé això de la guitarra elèctrica –pensen–. Però a nosaltres el que ens agrada és el Roger Mas cantautor.” I com que això ja m'agrada, i l'any passat ja vaig jugar una mica amb l'elèctrica i vaig tenir la meva dosi [en l'espectacle Roger Mas torna pel camí de les serps, fet a l'Apolo], aquest disc és així.

No hi estic d'acord. Jo visc d'això. I aconsegueixo viure-hi fent bastant el que vull. Pesa més el que jo sóc davant del que jo vull, però entre el que jo sóc i el que crec que sóc capaç de fer, m'estimula i penso que val la pena, sempre he escoltat el públic i, d'alguna manera, m'ha anat dirigint. Això no vol dir que en algun moment puguis fer alguna cosa en contra aquestes opinions, però a mi el públic em fa molt de respecte. Jo, per exemple, no podria estar més de vint minuts assegut en una cadira escoltant un concert.

Sempre hi he tingut una fascinació, per la margera, pels perímetres, sense deixar, però, de ser una mica tangencial. Potser a mesura que et fas gran t'apropes al nucli de la societat, amb espais i situacions de més comoditat i seguretat. Però es manté la fascinació pel perímetre, ja que la gent que corre pel perímetre és la gent que hi veu més enllà i que poden posar en contacte la resta de societat amb aquest més enllà. I el misteri és la raó principal de tot. Les cançons mateixes, per exemple, sempre van pel perímetre.

Espero que sí. Sempre he volgut ser gran, tot i que, des que en tinc 40, penso que cada any podria durar un lustre [riu]. Sisa, però, també tenia aquesta fascinació per fer-se gran i ara et desanima molt quan et diu: “Hi arribes... i no hi ha cap il·luminació, noi. No passa res. No hi ha res més que un cos atrotinat.” Suposo que si ho mitifiques com he fet jo, i penses que de gran seràs un savi, et pot passar una mica com en Sisa. No m'importaria, tampoc, acabar la vida com en Siddharta, a la riba del Ganges mirant el riu, però posats a triar, prefereixo fer-ho en un escenari cantant cançons.