Josep Ministral i Agustí
ARTISTA
«En l'art fa falta molta pedagogia»
L'artista empordanès ha fet el retaule del Crist del Fluvià de Bàscara i el mural del Crist de l'Olivera de Llers. També ha acabat de realitzar la Mosca de la Informació que el divendres 16 d'octubre lliura la Demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes
Josep Ministral i Agustí va néixer al Mas Casas, de Creixell, una nit d'estiu del 1945. Quan tenia dos anys, la família va anar a Figueres. És casat amb Pilar Bagó, de Llers: «És una persona fonamental en la meva vida. Tenim nebots que ens deixen fer d'avis.» Diu que la Pilar «és una autèntica bruixa de Llers; n'hi ha una a cada cantonada». Va tenir un infart el 1995 i des del 1995 que fa bondat: «És una clatellada: fes una mica de bondat i viuràs uns quants anys més. T'has de cuidar, com tothom!»
Dalí
Quan vaig conèixer Dalí tenia disset anys i les cames em tremolaven
Quan vaig conèixer Dalí tenia disset anys i les cames em tremolaven
Grup 69
Hem estat una generació pencaire. I cadascú ha pogut fer la seva via
Hem estat una generació pencaire. I cadascú ha pogut fer la seva via
Pintar
M'han agradat totes les disciplines artístiques, però on més em trobo és a la pintura
M'han agradat totes les disciplines artístiques, però on més em trobo és a la pintura
A Josep Ministral li agrada dibuixar amb ploma perquè la tinta corre. Flueix. Noi, la ploma és una eina molt elegant i ajuda a fer bona cal·ligrafia. Vaig arribar a Llers, a la plaça de l'Ajuntament, i li vaig preguntar per les bruixes. El tema ni li interessa, si no és per fer-ne broma. De Llers, el que Ministral troba important és la destrucció del poble en la retirada republicana.
–Us interessa com a cas singular o com a exemple de la barbàrie de la guerra?
–«La bogeria i les guerres han destruït molt. L'art actual és el que ha sobreviscut al llarg de la història.»
–I tots els artistes volen sobreviure a la història.
–«El que és important és ser feliç quan ets viu, viure d'allò que fas i pintar amb total llibertat...»
–No hi ha un punt de transcendir, de vanitat en els artistes?
–«Sempre rebutjo els que estan per sobre del bé i del mal; no m'agrada. S'ha de ser un pencaire, fer el teu jornal, i el temps defineix quan posa les coses al seu lloc. Has de treballar i fer la feina que puguis. Avui fem servir poc el sentit comú. Ens estan venent notícies de moltes lleis i normes restrictives; ara tot està prohibit: fumar, donar-se la mà, fer-se petons... La política està mancada de sentit comú.»
–M'heu esquivat la pregunta com una fura. Quasi com un polític; de fet, vau voler fer política.
–«Em vaig presentar per a alcalde el 1991, i el poble va ser més intel·ligent que jo i no em va voler. I em van enviar a fer el que sabia fer.»
–Per cert, el taller, l'estudi que teníeu, avui és un piló de runa i és ben ermat.
–«Era la casa dels mestres. Vaig arribar-hi el 1972, després dels estudis a Barcelona. M'ha servit de quarter general per crear la meva obra fins a l'any 2008.»
–Per què és a terra?
–«Van dir que hi farien la guarderia.»
–I el taller actual?
–«El tinc aquí, al dúplex. És petit, suficient per a la meva obra plàstica... De fet, treballo amb tallers d'artesans, per a cada cosa que vulgui fer: ferrer, vitraller, picapedrer...»
–Hi ha bons professionals artesans?
– «Sí, però són grans i no hi ha aprenents. Bonaventura Mir, el ferrer que ha fet totes les escultures de Figueres, no té successor. Tota l'experiència que tenien, amb el temps s'anirà perdent.»
–Heu fet el Crist de l'Olivera, a l'església parroquial del Poble Nou de Llers, el Crist del Fluvià, aquest retaule contemporani de Bàscara. Sou religiós?
–«L'art s'aproxima molt a la religió, amb comportaments de sacrifici... Com diu Josep Valls, ‘primer vam ser cristians que catalans'... Per tant, ho portem molt a dins. És la nostra cultura, és on ens han educat... Catalunya està marcada per la religió catòlica.»
–De fet, Catalunya ve de catòlic...
–«Si és això.. Això que dius no és gaire catòlic!»
–Com és que us encarreguen obra religiosa?
–«Va passar que el rector de Llers, mossèn Pere Travessa, em va demanar què s'hi podia fer, a l'altar, ja que calia pintar l'església. I em vaig proposar de fer-hi un mural.»
– I després, cap a Bàscara.
–«El Crist del Fluvià.»
–Es veu de deu hores lluny, que és Ministral.
–«Sí, és la meva personalitat definida. Hi he pogut barrejar tot el que he fet. He pogut sortir del quadre i fer un resum de tot el que havia estat fins ara la meva obra. Em sento content d'això: de fer un retaule lluminós, que abans no ho eren, però sí els vitralls. I he ajuntat la tradició del vitrall i he fet un retaule lluminós.»
–Per què us el van encarregar?
–«Un dia l'alcalde de Bàscara, Lluís Lloret, em va ensenyar una foto de Valentí Fargnoli del retaule de l'altar major de l'església de Sant Iscle i Santa Victòria, d'abans que els anarquistes el cremessin. De fet, en la presentació del Crist del Fluvià i en un vídeo que acompanya el llibre sobre l'obra ja fem un homenatge als 500 retaules que es van cremar a Catalunya.»
(I ara s'aixeca, se'n va al televisor, posa el DVD del Crist del Fluvià i me'l comenta.)
–Veig que heu remenat per totes les disciplines artístiques?
–Veig que heu remenat per totes les disciplines artístiques?
–«Pintura, escultura, gravat, obra gràfica... Tots tenim ganes de saber: voldries poder-ho fer tot... Un cop has vist com va, deixes d'experimentar i deixes de fer el que el mercat et dóna; ja t'he dit que hi ha molt bons artesans. M'han agradat totes les disciplines artístiques, però on més em trobo és a la pintura.»
–I això?
–«Perquè amb tants de segles de pintura, posar-se a pintar és un gran repte, i això em motiva molt, per veure si un és capaç d'aportar-hi un petit gra de sorra.»
–Molta tela!
–«I molt de valor, quan veus el que han arribat a pintar els grans mestres de l'art.»
–En quin moment us entra el desig de ser artista?
–«Vaig estudiar a les escoles nacionals, al Sant Pau, i després a l'Acadèmia Mercantil. Però com que no m'agradava estudiar, un dia vaig tenir la sort de veure ‘es necessita aprenent' davant l'Acadèmia Mercantil.»
–Aprenent de què?
–«De carnisser. I la mestressa era la Pilar Nierga, poetessa coneguda a Figueres. Gràcies a ella, que va veure que tenia ganes i possibilitats, em vaig introduir en l'ambient artístic figuerenc.»
–A qui vau conèixer?
–«En Carles Fages de Climent, en Felip Vilà, que va ser com un germà gran; l'Evarist Vallès, en Joan Sibecas, que va ser el meu professor... Eren tots els artistes empordanesos d'aquell moment; tots es trobaven i es reunien a la Pensió Roca. El mecenes Josep Martí i Roca havia convertit el lloc en un cau d'art. Allà els artistes hi eren ben considerats i podies marxar sense pagar. Per això en Roca era entranyable.»
–D'aquella colla, devíeu aprendre'n molt!
–«Aquesta gent em va tenir com el noi que comença, i em van encaminar l'afició. Aleshores ser artista no era gaire ben considerat: era considerat de bohemi, de persones a qui no agrada treballar.»
–No és pas l'únic ofici!
–«Artistes i actrius, que eren considerades dones de mala vida.»
–I periodistes...
–«Des de la infantesa que volia pintar. Quan ets petit, el primer que vols fer són esgrigots. A casa els vaig dir que volia ser pintor. I em van dir: ‘Tu treballa i després fes el que vulguis.' Per això vaig començar a treballar.»
–Què hi fèieu, a la carnisseria? Vau aprendre a fer embotits?
–«No, perquè era de carn de cavall. Va ser la primera carnisseria de cavall de tot l'Estat espanyol. La Nierga tenia molts clients francesos. La carn de cavall és molt bona; m'agrada molt. Per això sóc tan alt, gros i refet.»
–Quan la vau deixar, la feina amb la poetessa carnissera?
–«Quan vaig anar a la mili; per a mi va ser com una segona mare: m'ajudava a pagar les classes d'en Joan Sibeques. En Sibeques m'ensenyava conceptes; em va ensenyar més enllà de la pintura: a respirar i a entendre l'art.»
–Per a un jove que es movia en aquells ambients artístics, la mili devia ser encara més traumàtica?
–«Jo no hi volia anar, i com que era un acte forçat, no m'hi trobava bé. Vaig haver de fer el servei militar a Sidi Ifni.»
–Vau fer-hi la guerra?
– «La guerra va ser el 1959, i jo hi vaig anar el 1967, poc abans de deixar-ho. Saps? Puc tenir mala memòria!»
–Jo tampoc no parlo mai de la mili. La vaig fer al Marocco!
–«De Montgó?!»
–Sí: excedent de contingent. I quan vau deixar l'Àfrica, què vau fer?
–«Vaig anar a l'escola de belles arts. Hi vaig estar tres anys. Els començaments amb Sibeques van ser importants. A belles arts aprens història; hi havia professors bons, de tot, però els que em van agradar van ser Ramon Sanvicenç i Teresa Llàcer: eren pintors coloristes i amb ells vaig veure com s'havia de manejar el color de manera disciplinada.»
–Quan vau començar a poder viure només de l'art?
–«A Barcelona, els anys setanta, les galeries van començar a funcionar. A l'època del tèxtil a Terrassa, les galeries van reeixir molt. Quan vaig entrar de carnisser era el 1959. Aquells ja es guanyaven més o menys la vida, i t'esperançava força. Felip Vilar va anar a França i allà era més ben considerat. Jo també hi vaig anar; allà és més reconegut. Tant de bo fóssim una mica francesos i ens obliguessin a ser xovinistes. Aquí som el contrari: el que és de fora és millor. Catalunya és massa petita i acabem sent provincians. No valorem el d'aquí i sempre busquem a fora.»
–No ha pas estat sempre així.
–«Entre els anys 50 i els 60 hi va haver un moviment d'art abstracte empordanès molt important a Catalunya. Fins i tot va tenir el suport de Dalí i de Fages de Climent. Fins i tot els francesos, es van apropiar Dalí.»
–El vau conèixer, Dalí?
–«El vaig conèixer amb disset anys. Anava a classe amb la carpeta. En Dalí, en Meli i en Fages eren en una taula de la terrassa de l'Hotel París, a sota del que ara és el Museu del Joguet. En Fages em va cridar i em va presentar en Dalí. En Dalí em va preguntar: ‘Quant temps fa que dibuixes?' Jo li vaig respondre: ‘Deu fer tres o quatre anys.' I Dalí em va dir ‘No són tres o quatre; o són tres o són quatre.'»
–Un home precís?
–«I em va dir: ‘En un any es poden fer moltes coses, i de tres a quatre hi ha un any.' Va continuar xerrant, però les cames em tremolaven. Em va dir que endavant i va parlar d'alguna de les seves teories de com la tramuntana transforma el caràcter dels empordanesos.»
–Vau tenir-hi més relació de més gran?
–«Sí, però la diferència d'edat era important. Jo era molt jove. Ens vam veure en altres ocasions, una de molt emotiva per a mi: quan vam fer el mural d'homenatge a Dalí amb el grup 69: Anson, Lleixà, Pujolboira, Roura i jo. Havent fet el mural, ens va rebre a la Torre Galatea per donar-nos les gràcies per tot el que havíem fet per ell. Va ser emotiu, com un comiat.»
–Als del grup 69 us ha anat bé la vida.
–«Som una generació pencaire. I cadascú ha pogut fer la seva via. Quan vam decidir fer l'homenatge, ja érem crescudets. I cadascú tenia la seva línia, veu pròpia, però molt marcats pel caràcter, el clima i la geografia de l'Empordà: Els cels de Lleixà o les planes d'en Roura. Van ser cinc maneres de fer en una, per fer el mural. Vam fer moltes exposicions de grup. Vam fer environaments importants. El 1986 vam fer unes escultures a les Muscleres, a les roques, per reivindicar que la flama arribés a Empúries.»
–I us en vau ben sortir.
–«Ostres! Mentre fèiem això, allà in situ, la gent ens deia: ‘No, es faran a París, els Jocs Olímpics del 1992.' Estaven tau a tau. Els francesos, sobretot, n'estaven molt convençuts. Nosaltres els dèiem: ‘Serà Barcelona.' Jo ho veia claríssim. Sóc molt maragallià. M'agrada la seva personalitat i n'admiro que és un somiador; ha estat capaç de fer coses molt grosses: els Jocs o transformar Barcelona. I molt ben preparat.»
–Heu fet classes?
–«Sí, però ensenyar, la paraula, no m'agrada...»
–Però si sou un gran xerraire, un gran tertulià!
–«No m'agrada ensenyar, prefereixo orientar, tot i que al final em penso que els desorientava. Vaig fer-ho esporàdicament quan en tenia necessitat...»
–Per menjar?
–«Tot ajuda. Vaig fer escoles d'estiu per a mestres... En l'art fa falta molta pedagogia: tothom pinta, però no s'explica bé el que són les essències. No les aparences, sinó copsar-ne les essències; el que fa falta és l'essència, no pas la poma ben pintada.»
–Més que descripcions, sensacions.
–«Vaig fer una sèrie que es deia Mar endins, els anys 1986-1987. Entenc que hi ha dos mars: el que veiem a la superfície: el reflex del port, les barques... I el que veus quan et submergeixes amb les ulleres de sota aigua. T'adones que hi ha un altre mar. Potser m'estimo més el de les profunditats que el de l'aparença bucòlica.»
–Que la superficialitat...
–«Trobo això: una societat molt superficial. Saps què em va dir la Nierga, al final? ‘Nen: si no vius com penses, acabaràs pensant com vius.»
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.