cultura

filosofia

Glòria Farrés

Els Pensaments de Blaise Pascal

L'editorial Ara Llibres publica íntegrament i per primer cop en català els ‘Pensaments' del filòsof, físic i matemàtic francès (1623-1662)

Pascal escriu per conèixer-se a si mateix
Pascal està obsessionat per la idea d'infinit
“L'home no és res més que una canya”, diu

En català no podem llegir la Metafísica, d'Aristòtil, ni la Crítica de la raó pura, de Kant, ni Ésser i temps, de Heidegger, per anomenar algunes obres imprescindibles de la història de la filosofia. Per això, és una gran notícia que una obra essencial de la història del pensament acabi de ser traduïda al català. Els Pensaments, de Pascal, havien estat traduïts a començaments dels setanta per Joan Gomis però no pas en la seva totalitat i ja no eren trobables, ni tan sols a les biblioteques. Poder disposar ara d'una versió íntegra dels Pensaments, en traducció de Miquel Costa, a Ara Llibres és, doncs, una fita important, com ho van ser fa tres anys les dues edicions dels textos presocràtics publicades, l'una a Adesiara i l'altra a Edicions de la Ela Geminada. Tenim poca tradició filosòfica catalana, per això encara s'han de celebrar més les traduccions que poden ajudar a crear-la.

Els Pensaments, de Pascal, és una obra cabdal de la cultura europea. Surt a la llum a la segona meitat del segle XVII, en ple barroc, en aquell segle convuls, travessat per llargues guerres, on la lluita entre la fe i la raó, entre l'obscurantisme i la ciència, culminarà en el moviment il·lustrat del segle XVIII. Blaise Pascal és fill del seu segle: va ser un gran científic i filòsof, i va viure en pròpia carn el conflicte entre fe i raó que esquinçà tota la modernitat. Als Pensaments hi ha una fonda reflexió sobre la fe, sobre la gràcia, sobre com la pèrdua de la fe aboca a l'absurd existencial, hi ha una crítica severa a les ambicions de la raó, a la vanitat del coneixement científic, i una anàlisi psicològica de primer ordre: l'esperit de finesa i l'esperit de geometria, o el paper que juga la imaginació, la diversió i el tedi dins la condició humana. Com Montaigne, a qui admira i pren de model, Pascal escriu per conèixer-se a si mateix, però els dos filòsofs són de tarannà molt diferent: si Montaigne celebra la joia de viure, la sensualitat i la saviesa clàssica, Pascal és un esperit profundament religiós, els seus escrits, precisos i bells, tenen l'aire de la malenconia.

Va néixer a Clermont-Ferrand, a la regió d'Alvèrnia. A tres anys, va perdre la seva mare i va ser educat pel seu pare, un magistrat amant de les matemàtiques. Aquesta educació particular li va estalviar l'escolàstica buida i retrògrada que s'ensenyava als col·legis. El pare es va adonar de seguida de les aptituds excepcionals de Blaise, que a setze anys va resoldre un problema de còniques que els matemàtics del XVII maldaven per solucionar. Va estar sempre molt unit a la seva germana petita, Gilberte, una noia solitària i devota, que entraria com a novícia al monestir jansenista de Port-Royal, on Pascal faria estades a les cel·les. Conegut i admirat pels seus descobriments científics, a 31 anys va viure una experiència mística, registrada en el seu Memorial, en el qual reconeixia Déu i el Crist com el centre de la seva vida, i iniciava així un camí més introspectiu, d'acostament a Déu. De salut feble, malaltís, amb migranyes i crisis psicològiques constants, va morir a 39 anys, deixant una obra científica i literària excepcional.

Posseïa aquell desig d'absolut propi dels genis. En el camp científic, va obrir noves vies a la ciència del futur –va postular l'existència del buit i va iniciar el càlcul estadístic que portaria al càlcul infinitesimal–, en el camp literari va fixar el francès escrit amb un domini del discurs i de l'art de la persuasió que fa que avui dia la seva influència encara sigui present, i pel que fa a la qüestió central de la seva obra, la reflexió sobre Déu, va fer una apologia del cristianisme com no havia fet mai ningú, una apologia inacabada, els fragments de la qual seran publicats pel seu nebot sota el títol de Pensaments.

L'infinit

Com a científic, Pascal es compta entre els grans científics del XVI i XVII: Copèrnic, Galileu, Kepler, Descartes, Gassendi... I és que va contribuir decididament a modificar la imatge antiga d'un món harmoniós i tranquil·litzador. Va postular la realitat del buit i la va demostrar experimentalment. Amb això va despullar l'univers de tot allò que tenia d'humà, no era un univers ple, mesurable, concebut a mida de l'home, com aquell bell cosmos dels antics. Al contrari, amb la presència del buit, Pascal imposava la concepció d'un univers infinit i inabastable. Totes aquelles meravelles que els savis, però també els poetes i els místics, veien en l'univers, donaven pas, amb els descobriments de Pascal, a la freda impersonalitat d'una immensa màquina submisa a les lleis de la mecànica. L'univers pascalià apareix estrany a l'home, i el mateix Pascal ho expressa en un alexandrí preciós i esfereïdor: “Le silence éternel de ces espaces infinis m'effraie” (Laf 201, “El silenci etern d'aquests espais infinits m'espanta”).

Aquest infinit que les seves recerques científiques ajuden a pensar es converteix en una icona: hi ha una veritable obsessió per la idea d'infinit en Pascal, com una noció que sobrepassa la raó. Sovint fa referència als dos infinits: l'infinitament petit, el món microscòpic, i l'infinitament gran, el món macroscòpic, i a través d'ells fa evident la fragilitat humana: “Perquè, al capdavall, què és l'home en la natura? Un no-res en comparació de l'infinit, un tot en comparació del no-res, un entremig entre res i tot. Infinitament allunyat de comprendre els extrems, la fi de les coses i el seu principi estan per a ell invenciblement amagats en un secret impenetrable, igualment incapaç com és de veure el no-res d'on ha sortit i l'infinit on és engolit.” (Laf 199)

Tanmateix, davant aquests infinits insondables, Pascal enlaira l'home pel seu pensament. Com a bon modern, com a bon científic, lloa aquest pensament que ens fa autònoms, ens fa humans. Davant la natura aliena, indiferent i salvatge, el pensament ens dignifica. Pascal expressa aquesta idea amb la imatge inoblidable de la canya pensant: “L'home no és res més que una canya, la més feble de la naturalesa, però és una canya pensant. No cal que l'univers sencer s'aixequi en armes per esclafar-lo; un vapor, una gota d'aigua, basta per matar-lo. Però si l'univers l'esclafés, encara seria més noble que això que el mata, perquè sap que mor i coneix l'avantatge que l'univers té respecte ell. L'univers no en sap res, d'això. Per aquesta raó tota la nostra dignitat consisteix en el pensament.” (Laf 200)

Ara bé, tot i que enlaira el pensament, no deixa de fer alhora una crítica seriosa a les ambicions desmesurades que va prenent la raó moderna, cartesiana, a aquella concepció mecanicista que bandeja Déu de la natura i el rebaixa a ser només un primer motor. Aquest Déu purament racional, que simplement posa en marxa el món, esglaia Pascal. Per ell, la raó només pot abastar un determinat ordre de coses, però és blegadissa, feble, davant molts aspectes de la condició humana: “El cor té raons que la raó no coneix” (Laf 423). L'abast de la raó és limitat, hem de confiar en altres fonts de coneixement: “És el cor qui sent Déu i no la raó. Vet aquí el que és la fe. Déu és perceptible pel cor, no pas per la raó” (Laf 424).

Jesucrist

Sense deixar d'investigar en matemàtica, Pascal va dedicar els darrers anys de la seva vida a la defensa apassionada del cristianisme, un cristianisme inspirat en sant Agustí i proper als jansenistes de Port-Royal. En aquella societat del segle XVII impregnada d'humanisme i d'escepticisme racionalista, Pascal lluitava per mantenir la puresa dels ideals cristians sense acomodar-los a la debilitat humana. Pascal defensa el Déu de la fe, el Déu que parla a Moisès, el que envia el seu fill a la terra. “El Déu d'Abraham, el Déu d'Isaac, el Déu de Jacob, no pas dels filòsofs ni erudits”, proclama en el Memorial, escrit en el fervor místic de la nit del 23 de novembre de 1654, un full que portarà sempre a sobre, cosit a la solapa del seu gipó.

Pascal exalça especialment la figura de Crist, perquè ell és qui està més a prop del cor dels homes. Jesús ha patit la condició humana, la solitud de l'agonia i l'abandonament a la creu: “Jesús estarà en agonia fins a la fi del món: no s'ha de dormir durant aquest temps.” No és el Crist en Majestat sinó el Crist Crucificat, patint per nosaltres, redimint els nostres pecats fins a la fi dels temps. És el cristianisme proposat pels jansenistes de Port-Royal, auster, de gran rigor moral, que veu la llibertat humana limitada per la gràcia que Déu concedeix a cada home en néixer. Els ideals ascètics de Port-Royal deixaren petja en el segle XVII, quasi tots els grans escriptors francesos del moment participen d'aquell influx: a més de Pascal, Racine, La Fontaine, Mme. de Sévigné...

Una de les grans aportacions de Pascal és el sentit de la complexitat insondable de l'home i de la impossibilitat de tancar i acabar el discurs sobre l'home. Per Pascal, la condició humana és paradoxal, feta de misèria i de grandesa, l'home pot ser àngel i dimoni, perquè l'home, fins i tot sense saber-ho, és capaç d'ultrapassar les seves pròpies expectatives en tots els camps. Com més tard Verdaguer ens dirà “Lo cor de l'home és una mar / tot l'univers no l'ompliria”, Pascal també concep el caràcter inabastable de l'ànima humana i l'expressa en fórmules precises: “L'home supera infinitament l'home” (Laf 131).

Edició catalana

Celebrem, doncs, aquesta edició catalana tan esperada. Ens hauria agradat que el paper emprat hagués tingut una mica més de qualitat, i que els espais interlineats, els marges o la mateixa tipologia de lletra haguessin estat més acurats. Ara bé, aquesta edició conté una molt bona introducció de Miquel Costa, el traductor de l'obra, que ja havia traduït anteriorment les Meditacions metafísiques, de Descartes. Cal agrair-li, doncs, la tasca ingent de la traducció, de més de quatre-centes pàgines, i l'acurada introducció. L'edició inclou, a més, un índex de noms molt útil per moure's entre tants fragments.

Tria de frases
Una mostra breu de frases cèlebres de Blaise Pascal: “Si no actues com penses, acabaràs pensant com actues” “Quan no s'estima massa no s'estima prou” “Val més saber alguna cosa de tot, que saber-ho tot d'una sola cosa” “El primer efecte de l'amor és inspirar un gran respecte; se sent veneració per qui s'estima” “Només conec dues menes de persones raonables: les que estimen Déu de tot cor perquè el coneixen, i les que el busquen de tot cor perquè no el coneixen” “L'home sempre està disposat a negar tot allò que no comprèn” “La grandesa d'un home està a saber reconèixer la seva senzillesa”
pensaments
Blaise Pascal
Traducció: Miquel Costa Editorial: Ara Llibres Barcelona, 2015
Pàgines: 415
Preu: 21,90 euros


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.