David G Torres. situació crítica
Maria palau
“Veig molt poc interès per fer popular l'art”
Té sentit la crítica d'art avui?
Depèn. La crítica d'exposicions en el sentit clàssic sembla tenir només tres opcions: ser còmplice del sistema mercantil de l'art basat en l'especulació; quedar relegada a l'anècdota en aquest sistema que no pren en compte valoracions discursives; o plegar-se als favors de la institució de la qual acabarà depenent econòmicament. Ara bé, la crítica, com jo la penso, forma part de formes d'escriptura contemporànies que se saben crítiques, que surten d'una mancança, que formulen una condició d'autor que m'agrada dir que és tolida, que parla per boca d'altres.
S'ha convertit el crític en artista i l'artista en crític?
Des del tòpic de la competència entre artista i crític, la balança ha caigut a favor de la crítica. La crítica i el comissariat, en tant que activitats vampíriques, una mica invàlides i lladres per pròpia incapacitat creativa i que, llavors, han fet de la cita i del cut&paste la seva raó de ser, ancoren la seva genealogia en el ready-made i el collage. No sé si hi ha una artisticitat que prengui la tensió de la contemporaneïtat que no sigui crítica, que és tant com dir que no hi ha artisticitat fora de la crítica.
Quin és el seu museu preferit? En quin no hi entra mai?
M'agrada molt el V&A de Londres, transparenta aquesta cosa pop, directa i desacomplexada britànica que aprecio tant i que en el fons treballa en popularització de la cultura. No aniria mai al de l'Espanyol, que no sé ni si en tenen.
Tàpies té successor?
Si és perpetuant la idea de geni i un formalisme lligat a les essències patriòtiques, espero que no.
L'art català ha viscut massa dels grans noms?
A l'oficialisme li ha agradat fer bandera de grans noms. Però als noranta, amb una generació d'artistes fantàstica i nombrosa, que reprèn estratègies del conceptual aplicades als nous mitjans, es posen en marxa dinàmiques fetes d'acords i desacords, de contagis i lluites, amb lligams amb altres contextos. Crec que la realitat artística és més aquesta que la història de quatre noms.
Per quins artistes aposta?
M'interessen els creadors amb els quals hi veig una manera compartida d'entendre la producció cultural des de referents radicals.
Realment l'interessa l'art al públic català?
Faria la pregunta a l'inrevés. Si hi ha manca d'interès, no s'ha de donar la responsabilitat al públic: l'espectador o el ciutadà és sobirà. La responsabilitat és de l'art. I em pregunto si no hem de donar la raó a la Dora García quan escriu que l'art és per a tothom però només una elit ho sap. Veig molt poc interès per part del sistema de l'art a ser popular i sí per perpetuar un sistema econòmic elitista o per quedar resguardats de la discussió i el debat públic. Ha de produir-se un apoderament de l'art per part del ciutadà.
Som un poble artísticament madur?
No entenc la idea de poble, no comparteixo el valor per la maduresa i poso en dubte l'artisticitat com a valor per si mateix. Així que tant de bo no siguem cap de les tres coses. Però imagino que us referiu a si tenim un sistema de les arts establert: com a maquinària d'explotació dels creadors, podem estar ben satisfets.
Els polítics es creuen l'art català?
Hi ha un problema de sortida: a banda de ser instrumentalitzada, la cultura sempre es justifica per motius com el turisme, l'economia o la imatge. Si la indústria ha de donar raons econòmiques i industrials, la cultura ha de respondre amb raons culturals: no sé com es fa per què un país progressi econòmicament, però més cultura fa un país més culte..
La realitat artística no és la història de quatre noms