Diluint fronteres

Aquest any, l'encarregat de fer la classe magistral per inaugurar el curs acadèmic a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu va ser Jorge Wagensberg. L'elecció d'aquest físic i escriptor té molt a veure amb la transversalitat, una paraula de qui molts s'omplen la boca i ben pocs practiquen.

Wagensberg va parlar de la selecció natural de les idees culturals, de la necessitat d'anar pel món amb la curiositat a flor de pell i de l'obligació de ser pacients i no descartar les ocurrències que ens vénen al cap massa de pressa perquè hi ha cops que primer neixen elles i no és fins més endavant quan s'entén quina serà la seva aplicació.

Entre els molts exemples, va parlar de la frontera entre Espanya i Portugal i de com, durant molt de temps, els dos països donaven diferents distàncies a aquesta línia. Com podia ser? Investigant, Benoît Mandelbrot va entendre que la diferència era perquè els uns utilitzaven eines de mesura diferents dels altres. Com més curt era el regle amb què es mesurava la frontera, més llarga era la distància que en sortia, ja que es tenien en compte més accidents geogràfics. D'aquesta troballa es va arribar a la teoria dels fractals, però Wagensberg no s'hi va entretenir sinó que li va servir per subratllar la importància del punt de vista que, com sabem, és un fet fonamental per a l'elaboració d'un text literari. Mentre el mestre parlava de fronteres, n'estava diluint una que arrosseguem com una llosa: la que separa les ciències de les lletres. Tant de bo es prodiguessin més lliçons com aquesta. Progressaríem.