Crítica
Àngel Quintana
Un triangle marcat per l'atzar
Benoît Jacquot ha passat de ser un protegit de Marguerite Duras a convertir-se en aquell cineasta de prestigi tot terreny que és capaç de salvar una certa dignitat del cinema francès. La temporada passada, Jacquot va tenir l'honor de fer un doblet de festivals. Mentre que al festival de Venècia hi presentava 3 corazones, cinc mesos després presentava a Berlín Journal d'una femme de chambre, amb l'únic element en comú de voler fer una obra acurada, freda, però capaç de mantenir un més que dubtós prestigi.
3 coeurs es presenta com una discreta història sentimental al voltant d'un triangle frustrat. Marc –Benoît Poelvoorde– perd el tren de retorn a París i coneix Sophie –Charlotte Gainsbourg–, per qui sent un fort desig. La parella queden per trobar-se als jardins de les Tulleries de París, però l'atzar esguerra la trobada. Un temps després Marc coneixerà Sylvie –Chiara Mastroianni–, amb qui iniciarà una relació sense saber que és la germana de Sophie. L'estructura triangular girarà a l'entorn d'un joc forçat de casualitats que servirà per construir una història marcada per les incerteses del destí, el paper de la passió i la constatació que és molt complicat apagar el foc de l'amor. La història està mal resolta i li falta un component romàntic que pugui salvar el seu hipotètic to novel·lesc. Una part del problema de la pel·lícula radica a voler convertir Benoît Poelvoorde en l'home romàntic del relat. Vist fa poc a El nuevo nuevo testamento, és un actor massa estereotipat en un determinat model de personatges. La seva transició cap a altres registres no acaba de resultar creïble.