Una altra exposició de l'holocaust

Una altra exposició sobre l'holocaust. Més fotografies de la humiliació i la mort. Algunes han estat ja tan reproduïdes, que l'impacte inicial ha quedat esmorteït per una mena de familiaritat exaltada: “Mira, la d'aquella dona rendint-se.” La duresa de les imatges condueix al desig insà de veure'n encara més, com pronosticava Susan Sontag, però també a l'adormiment de la seva capacitat de commocionar per una espècie de saturació del dolor. El desconcert amb què els soldats aliats van afrontar la visió dels primers camps alliberats, quan a penes comprenien a quin estatus pertanyia allò que estaven presenciant, ja és irrecuperable, de manera que a cada nova exposició sobre l'holocaust reaccionem més per un mecanisme de reconeixement que d'esgarrifança. En un acte de “pedagogia de l'horror”, els vencedors van obligar la població que residia a tocar dels camps a entrar a l'escenari dels crims que havien volgut ignorar durant la guerra. Molts civils giraven la cara mentre passaven pel costat de les piles de cadàvers. També hi ha fotografies, d'això. A cada exposició, també nosaltres som invitats a fer front de nou a aquelles atrocitats, però ja no ho fem amb vergonya, sinó amb la negligència d'un exercici culte: a vegades ens hi acostem com faríem al museu per apreciar millor les qualitats del pigment d'un quadre.

Dic això perquè el menys interessant de Fugint de l'holocaust, l'exposició que, produïda pel Museu d'Història de Catalunya i la Diputació de Barcelona, des d'aquesta setmana es presenta al Museu dels Jueus de Girona, probablement és el relat didàctic sobre el procés d'exclusió, deportació, selecció i extermini de la població jueva d'Europa sota el domini nazi. El més instructiu, en canvi, fins i tot el més commovedor, en seria el material menys espectacular: una pantalla tàctil que permet al visitant consultar els noms i les dades relatives a un total de 1.002 evadits que, entre 1941 i 1943, van travessar clandestinament la frontera per terres de Girona. No hi ha ni una sola fotografia, en aquesta nua aplicació que desglossa els refugiats per sexe, edat, professió, nacionalitat i lloc de detenció. Puntets en un mapa, franges de color en una gràfica, gent sense rostre en una metòdica ordenació alfabètica. Quan la imatge ha exhaurit el poder de revelació, com un negatiu cremat per excés d'exposició, un simple nom en una determinada llista pot tenir l'efecte d'un espetec sec en una pel·lícula que a mitja projecció de sobte es trenca. L'experiència és alliçonadora, més encara perquè sabem que d'aquest miler de fugitius en tenim dades perquè en certa manera no es van salvar. La immensa majoria, 339, van ser interceptats quan ja havien arribat a Figueres, i no pas als passos fronterers d'Espolla (49 detencions), Ripoll (38), Ribes de Freser (37), Puigcerdà (29), Sant Joan de les Abadesses (27), Llanars (23) o Maçanet de Cabrenys (18). Entre ells, hi havia molts més homes que dones, la majoria procedents de França i Polònia (seguits dels que fugien d'Àustria i Algèria), i acrediten professió de comerciants, obrers, artesans i estudiants, seguits en ordre decreixent per treballadors tèxtils, tècnics i enginyers, personal sanitari, intel·lectuals i artistes, directius, pagesos, funcionaris, mestres i policies. La franja d'edat predominant se situava entre els 18 i els 42 anys, i, força per sota, els d'entre 43 i 64, encara que també s'hi registren ancians i nadons i joves de fins a 17 anys. Si algú encara no se sentís concernit, pot consultar, en una vitrina, el mapa rudimentari d'una de les rutes d'evasió dibuixat a mà i el llibre de registre de l'hospici de Girona dels anys 1927-1948: hi abunden els noms d'orfes de nom estranger.