Retrat d'un retrat

La vida professional dels actors cada cop és més diversificada. Poden treballar al teatre (el gran mestratge), al cinema (el més glamurós) i a la televisió (el que els fa més populars). Fins aquí res de nou. Alguns, però, també poden desenvolupar feines en el món de la publicitat: anuncis a la televisió de macarrons, de lactis; reportatges de moda, de cosmètica... N'hi ha que enregistren discos amb bandes de rock, que publiquen novel·les o articles a la premsa, que pinten quadres i, naturalment, que dirigeixen cinema. Poden fer de pregoners de festa major, de rapsodes en festivals de poesia, de presentadors (o convidats) en tota mena de programes de ràdio i televisió.

De tant en tant, però, encara hi ha marge imaginatiu i se'ls proposen projectes curiosos. Això és el que van fer el pintor Guillermo Oyagüez Montero i el cineasta Antonio Gómez-Olea quan van demanar a l'actriu Aida Folch que fos la model d'un retrat. L'afegit interessant, o que fa la proposta més atractiva, és que el llarg procés de mesos (més d'un any) entre esbossos, perfilats, apunts previs, color i fons, fos enregistrat per a un documental.

El resultat és Retrato de Aida, amb guió i direcció de Gómez-Olea, obra que va tenir vuit candidatures als darrers premis Goya. Un projecte sustentat per tres potes: el director, l'artista i la model. Amb perdó pel joc de paraules fàcil, perquè Aida Folch va ser la coprotagonista del magnífic film El artista y la modelo, dirigit per Fernando Trueba el 2012, en què interpretava la model d'un escultor francès encarnat per Jean Rochefort. De fet, el film de Trueba va ser el que, d'alguna manera, va encaixar les tres peces. I les va encolar.

Gómez-Olea ofereix un documental en la línia d'altres, com ara El sol del membrillo (1992), en què Víctor Erice mostrava el procés de pintura d'un quadre d'Antonio López, amb la diferència que Oyagüez dialoga com a artista amb la model. No en sentit conceptual: xerren bona part del metratge. Aida Folch, de manera espontània, qüestiona el pintor amb preguntes (sense gairebé bellugar els llavis) sobre l'essència de l'art i de les emocions personals del pintor que el sorprenen no poques vegades i l'obliguen a reflexionar sobre conceptes que no s'havia plantejat, o no prou.

El muntatge ens permet ser espectadors de l'acostament entre els dos personatges que de mica en mica (al film, perquè en temps real van ser vint sessions) es van sentint més còmodes, oblidant la presència de les càmeres, cosa que l'espectador també oblida. Veiem moments de fred intens pal·liat amb estufes, d'endormiscament d'ella (i un divertit ball de peus inconscient), de frustració d'ell quan no encerta el que busca. Escoltem el so de la pluja, rialles fresques de tots dos i esglais de sorpresa quan en dues ocasions Folch pot ullar un parell de segons el quadre a mig fer. I escoltem el silenci de la creació, valgui la paradoxa.

Un molt bon documental, honest i senzill, gens pedant, per entendre millor tècniques (més complexes del que podria semblar) de pintura i saber què vol transmetre l'artista a través d'un retrat.