Flotats enlluerna

Ja fa anys que l'actor i director Josep Maria Flotats vol agradar més que ningú a l'escena. Ho fa, conscient que la seva experiència li permet gaudir d'una àmplia gamma de colors i que sap respondre la rèplica àcida que juga amb l'equívoc però també la més greu, que posa la pell de gallina. El text de Jean-Claude Grumberg (autor reconegut a França però ignorat a Catalunya fins a aquest seu debut) serveix a meravella per a lluïment del primer actor. El jove Arnau Puig, com Albert Triola a El encuentro de Descartes con Pascal joven (Lliure, 2010), sap que el seu paper és servir bé la rèplica, escoltar el mestre i, en aquest cas, posar-hi una cara de badoc bon jan, que es deixa governar, pel veí de dalt, per la seva dona i pel diví internet. Si el jove pendola com una baldufa, el veí de dalt es meravella (quan no s'esglaia) de la llibertat de la ignorància.

De fet, és una anècdota que es teixeix amb un punt absurd, de manera similar a aquella mítica Per un sí o per un no i aquella mala interpretació per aquella felicitació lacònica d'“Està bé, això”. Ara, tot passa en un replà d'escala, instant de frases curtes,converses fragmentades, necessitat de rebatre'l en una següent trobada fortuïta. Mentre un admet ser jueu perquè ho sentencia internet, l'altre va variant la seva posició a partir de lectures sovint tendencioses de la selva de les xarxes socials. Aquest, taujà com el que més, intueix que la recomanació d'un llibre és una mena de provocació sarcàstica. Però, en realitat, és bon jan i la seva curiositat el converteix en un veí insistent però afable. Fins que el discurs pren forma d'amenaça (canviar les bústies, fer força en les reunions de copropietaris...) que llavors abranda l'ànim i incrementa l'absurditat. La seva evolució, imprescindible per dotar de material l'obra, en realitat, serveix perquè el bon veí l'instrueixi amb la calma que es té quan estan a punt de tancar el banc o quan cal fer la compra per preparar el dinar. Grumberg juga amb la complexitat de l'ésser humà per fer parar boig divertidament el jove marit.

La peça no passaria d'un enginyós entreteniment si el veí de dalt, finalment, no s'identifiqués com el mateix autor. I desplegués les raons per haver escrit Ser-ho o no. La seva fortuna de disposar de material per aprofundir en la misèria humana (ben poc aconsellable a ningú) serveix perquè la peça recobri un to fosc, de reivindicació de les víctimes. De necessitat de trobar la pau a partir del compromís constant amb els morts d'Auschwitz.

L'autor, com JeanClaude Carrière (guionista de Buñuel, entre molts d'altres, i que va estrenar Els mots i la cosa al darrer Grec), domina sàviament la paraula i el discurs. I li agrada entretenir-se a rivetejar al màxim el matís. Flotats sap donar-li el cos i, com si fos una comèdia lleugera, va introduint coneixement, punts de vista per al debat, pronunciament personal... Un plantejament, ben teatral, que permet jugar amb les emocions de l'espectador, des d'un amable somriure fins a un clam de valentia. Internet pontifica, però és l'home d'avui el que ha de trobar respostes. Per a això, no cal telèfon mòbil; només n'hi ha prou a escoltar el veí tolerant de dalt! És una llum com la d'en Flotats.