Animals ferits

En diversos moments de L'artèria invisible, de Pere Vilà, veiem que entremig dels personatges hi ha portes, bastiments o finestres. Sembla com si les estructures arquitectòniques actuessin com una barrera que separa i crea tensió entre uns personatges que tenen dificultat per comunicar-se. Entre els quatre protagonistes hi ha alguna cosa que els separa profundament i que els converteix en éssers gairebé fantasmagòrics, en figures presoneres dels seus propis laberints afectius i socials. Mentre es fan evidents les barreres, sorgeix, però, alguna cosa que uneix els personatges i impedeix la seva ruptura. A vegades veiem els protagonistes que fan l'amor de forma mecànica –gairebé salvatge– entre ells. Altres cops observem com les convencions socials els condemnen a suportar-se mútuament, però sobretot hi ha una estranya relació basada en un joc de paternitats i maternitats que poden ser reals i altres fictícies.

Les paternitats o maternitats creen vincles i alimenten frustracions. Pere Vilà anomena aquests vincles l'artèria invisible, un terme tret de la mística xinesa que es refereix als fils que uneixen les persones de forma imperceptible. Carme –esplèndida Nora Navas– construeix els vincles d'unió en la ficció mental i busca un embaràs hipotètic que no arriba mai. Vicenç –Àlex Brendemühl, també convincent– veu com mor el seu pare, amb qui sempre ha mantingut una relació distant. Sònia –Joana Vilapuig– porta menjar a un rodamón que podria ser el seu pare, mentre que Dani –Àlex Monner– ressuscita una vella història de custòdia familiar per fer xantatge al que havia d'haver sigut el seu pare adoptiu. Els vincles efectius no existeixen. Els personatges són animals ferits en un entorn que els deshumanitza.

L'artèria invisible parteix d'un relat de Joaquim Vidal i Josep Valls del qual es conserva sobretot la història central, basada en la relació entre un polític i una jove prostituta que li fa xantatge. Pere Vilà situa aquest fet a l'epicentre d'un film que suposa un pas important en la seva maduresa expressiva com a cineasta. Fa gravitar al voltant del xantatge un seguit de situacions que no fan més que solidificar el sentiment de buidor existencial que emmarca totes les relacions.

La càmera de Pere Vilà és estàtica i observacional. La majoria de contraplans són substituïts per rèpliques que tenen lloc en l'espai en off. El silenci s'imposa en un relat puntuat pels petits sons de la quotidianitat. Els gestos són pausats. No estan acompanyats d'un desig de reflexió per part dels personatges sinó d'un automatisme que els pertorba i els impedeix avançar. Com deia el filòsof Gilles Deleuze, en el cinema modern continua havent-hi conflictes, però la realitat que es projecta en el món interior dels personatges és tan forta que els sobrepassa i els impedeix actuar. Quan no hi ha moviment allò que s'imposa és el temps. L'artèria invisible és una gran pel·lícula sobre el feixuc pes de l'existència davant el pas del temps.