D'Ara i d'Aquí
maria palau
Pintura reanimadora
Amb els seus 50 anys de trajectòria, Antoni Vives Fierro (Barcelona, 1940) és un dels degans de la pintura catalana. No tant per vell com per constant. En les seves memòries, recentment publicades, confessa que no ha fet mai un sol dia de vacances de l'estudi, Nadal inclòs. Pintor infatigable, sí. Vives Fierro ha viscut l'angoixant bucle de morts i resurreccions de la pintura del darrer mig segle. Però ell ha anat fent. Ha anat fent la seva. I és que per alguna cosa va triar el camí de l'art: “Per ser lliure, ni més ni menys.”
Vives Fierro ha anat arrossegant una sèrie d'etiquetes que, pel seu caràcter, no han fet trontollar ni un mil·límetre la seva posició artística. L'etiqueta d'artista “comercial” tant se li'n fot. És més: se sent molt orgullós d'haver estat un dels artistes catalans que més han venut, si no el que més. Una famosa i reputada galerista barcelonina –que mai el va voler al seu planter– li va etzibar una vegada: “El dia que tu deixis de vendre la resta en farà de temps que haurem estat passant gana.”
Hi ha una altra etiqueta que, no és pas que l'incomodi, però sí que intenta des de fa uns anys minorar-la: la de pintor urbà. Vives Fierro serà per sempre i per a tots el nostre gran pintor urbà, aquell pinzell intrèpid que va xuclar l'ànima de Londres, de l'Havana i, òbviament, de Barcelona i la va evacuar en unes teles de personalitat intransferible. Fins que es va cansar de viatjar. O, millor dit, es va avorrir d'unes ciutats que cada dia sorprenen menys als que aprecien allò que les fa úniques. Avui totes les ciutats són pràcticament iguals. Per què pintar-les? Vives Fierro només continua viatjant a París, imprescindible en el seu itinerari personal. Però avui per pintar no necessita res més que el seu paradís de Cal Papitu de Sers, la seva casa del Penedès. És aquí on fa uns cinc anys va començar a experimentar una nova direcció per a la seva obra, uns ninhos, com els ha batejat, que són un creuament de joguines precolombines, nines arnades, pallassos sorneguers i clochards. Una barreja de retrats de gent del món de l'espectacle als quals magnifica la felicitat per contagiar una il·lusió vital més intensa.
Ara ha estès bona part d'aquesta producció a la galeria Àgora 3, de Sitges. Literalment l'ha estès en uns fils que pengen de les parets d'aquest bell espai que dirigeix des de fa 43 anys Àngels Andreu –a principis de febrer, l'exposició es traslladarà a la sala Rusiñol de Sant Cugat del Vallès. L'artista explica que la idea la va tenir tot recordant una frase que sempre sentia de petit: “No parlis que hi ha roba estesa.” Però tot plegat no deixa de ser una metàfora amargant del moment que li ha tocat viure a l'art. Un moment pessimista conseqüència no tant de la crisi econòmica sinó d'una societat que sent una indiferència total per la creació artística contemporània.
El treball més recent de Vives Fierro intenta desafiar tanta apatia amb una posada en escena plena de sentit de l'humor. I amb una obra que reivindica els plaers de la vida com a reacció als estats d'ànims abatuts. Art per reanimar el personal. El visitant amb massa cabòries és millor que es quedi a casa.