Tancar un cercle

L'exposició Les actrius catalanes del segle XX tanca la seva pantalla sobre la participació de les dones en el món empresarial del teatre amb l'aparició de les T de Teatre als anys 90. Sorgides de l'Institut del Teatre, van triomfar amb els Petits contes misògins. Tant, que ara estan a punt de celebrar els 25 anys d'història i tenen un nom propi sobretot amb sèries a la televisió com Jet lag. A la cartellera, després d'Homes!, Criatures o Això no és vida! van decidir fer un tomb provant nous directors que les motivessin artísticament. Javier Daulte, Alfredo Sanzol, Pau Miró i Ciro Zorzoli han estat els seus darrers companys de viatge, en peces que han anat modelant els seus personatges, superant la fórmula de la representació de contes. Carme Pla, una de les fundadores de T de Teatre, “tanca el cercle” aquesta setmana amb Humor humà, un muntatge construït a partir de contes i lligat amb els aforismes de Joan Fuster. La dirigeix una altra històrica de la companyia, Marta Pérez. Per això, no s'esglaien de dir que respira molt T de Teatre: és un fet natural. L'obra arrenca temporada al Maldà dijous vinent i confia a assegurar una llarga gira arreu de Catalunya, amb una estructura ben àgil com ho eren els primers títols de la companyia íntegrament femenina.

Els companys de viatge de Carme Pla són, a més de Fuster, quatre homes de notable trajectòria, tot i que aparentment distants de la comicitat que pretén explotar l'actriu. Ella admet que, tot i que de Josep Carner hi hagi la visió d'un poeta noucentista i racional (“de lectura obligatòria al BUP”), també hi ha un conte d'aquell pintor d'un sol quadre que no aconsegueix acabar mai (per una raó absolutament imprevisible!) De l'aire modernista de Santiago Rusiñol, tot i la seva vasta cultura, repesca el passatge en què un home de ciutat s'esglaia per la decisió pragmàtica d'un amic de poble que decideix casar-se amb la noia que li va recomanar la seva muller al llit de mort, “un punt de pragmatisme, que, en el fons, potser és més proper generacionalment del que sembla”. Pere Calders sí que és un mestre del conte per ser representat (com ho demostrarien els de Dagoll Dagom amb l'Antaviana). Humor humà narra, per exemple, la història increïble d'aquell home que no es veia amb cor d'anunciar a la dona que s'havia mort per no fer-li un ensurt que resultés fatal, perquè ella estava massa fràgil! El darrer autor del repòquer de l'espectacle és Jesús Moncada, un altre escriptor que s'ha vist fàcilment traslladable a escena (Aigua i Mequinensa), com a textos d'arrencada de Les Antonietes, que avui investiguen amb altres adaptacions més allunyades d'aquell Cafè de la Granota. També fa pocs dies va fer estada a l'Almeria una nova proposta a càrrec de Txell Roda (Bifurcació Moncada). Efectivament, l'àgil oralitat de la narrativa de Jesús Moncada l'emparenta amb el teatre irlandès i Carme Pla en treu peces hilarants, com la del vell aristòcrata que havia racionat els seus estalvis calculant els anys de vida que li quedaven i que comprova, quan només té recursos per a un any, que està molt més saludable del que preveia, cosa que l'obliga a replantejar-se la vida, quan ja no té temps de corregir-la! És Carme Pla que explica contes o un personatge que interpreta l'actriu? Tot té un aire molt ambigu, amb un vestuari que insinua que és un personatge però que es podria portar pel carrer.

Ella reconeix que tanca un cercle que ja el va començar quan Sanzol li va assignar el conte de Delicades (en què expressava una infidelitat evident amb un venedor ambulant). Això no vol dir pas que sigui cap comiat, evidentment. Però, precisament, arran de l'exposició, els seus fills han advertit que la seva mare és fruit “del segle passat”. De fet, Pla celebra que l'arrencada del muntatge sigui al Maldà, on sovintegen els artistes més joves. Com Xicu Masó amb La mel, que tanca avui la seva minitemporada, considera: “Nosaltres els hi podem aportar una experiència valuosa i nosaltres hem de recollir el seu entusiasme.” Tots es troben, efectivament, al segle XXI, com insisteixen els fills de l'actriu. La roda sempre gira.