“Ha estat bé recuperar aquest equip”

(Josep Thió) Ja fa anys que som un clàssic de la música en català. Hi ha un moment en què t'adones que el teu repertori ja forma part de la cultura popular, i això ja fa almenys deu o quinze anys que és així.

(Gerard Quintana) Jo sempre tinc tendència a mirar més el que em queda per fer que el que he fet, i em costa molt assumir aquest paper de clàssic perquè em sento encara aprenent de moltes coses.

(J.T.) En tot cas, tenim un passat al qual honorar. Però no posis això de titular, eh! [riu].

(J.T.) Potser li hem de donar la culpa d'això a Santos Berrocal, que és el responsable de les mescles, perquè té una manera molt personal de cuidar el so, i també a Valen Nieto, que ha coproduït el disc amb mi i ens ha fet fugir d'unes certes coses. Sempre tenim una certa por quan sortim de l'estudi, per veure com farem sonar en directe les cançons que hem gravat. I amb els anys ja no te'n recordes, d'aquests dubtes que ens havien generat cançons com ara Els teus somnis. En directe sempre has de trobar la manera d'aconseguir, amb menys elements, la mateixa intensitat que has obtingut amb totes les eines que t'ofereix l'estudi, on pots gravar tres guitarres diferents en un mateix tema, tot i que aquesta vegada hem apostat més pels fons amb teclats que no pas per les guitarres.

(G.Q.) Des de la gira de l'estiu passat, hem fet una opció per cuidar molt els concerts: no fer concerts gratuïts, sinó que tinguin un valor per a la gent, amb una producció tècnica de molta qualitat. I això no quadra en el circuit gairebé únic que hi ha al nostre país: aquest concert no el pots fer en una festa major ni en un festival de quinze grups. Demana el ritual gairebé oblidat del concert que té un valor, que pagues una entrada per anar-hi i vols que et donin el màxim, l'espectacle total. És la nostra opció i crec que, en aquest sentit, sí hem fet un disc per presentar-lo al Liceu o en altres espais on puguem fer un concert amb totes les lletres. Això fa que ara no ens plantegem fer grans gires de quaranta concerts, perquè intentem ser més selectius.

(J.T.) Sí, però això és una cosa que ja passava en els darrers discos de Sopa, tant a Nou (1998) com a Plou i fa sol. Que aquest disc és una mica més tranquil? Potser sí, però tampoc no tant. És possible que faci aquesta sensació perquè el tercer tema ja és una cançó acústica, quan en altres discos les deixaven més cap al final.

(G.Q.) Sopa de Cabra també ha ocupat en l'imaginari col·lectiu l'espai del ‘grup de rock' a Catalunya, tot i que aquesta imatge respon més a una imatge creada amb els primers discos, fins a Ben endins (1991), que a l'evolució posterior del grup.

(J.T.) De fet, qui aportava els temes més rockers era en Joan Cardona...

(G.Q.) I al final no tant, perquè en l'última època les cançons més tranquil·les eren les seves. Però en aquest disc jo hi veig una evolució absolutament normal respecte al disc anterior, Plou i fa sol: no hem intentat recrear el so que teníem fa no sé quants anys. Quan vam anar a treballar amb en Valen, en Santos i en Fluren Ferrer, a Blind Records, també hi havia aquesta voluntat d'evolució, de no obviar tot el que ha passat en la música durant aquests últims catorze anys.

(J.T.) No. Jo continuo gravant les meves cançons a casa, abans amb un casset i ara amb l'ordinador, però després és al local d'assaig on veiem què en podem fer o cap a on podem portar aquella cançó o una determinada idea. I en Gerard hi posa la lletra, de vegades de seguida, altres no tant...

(G.Q.) Sí, hi ha vegades que la lletra surt molt fàcilment, perquè tens l'emoció clara, i altres és tan complexa que necessites tot un procés per anar modelant una lletra que molt sovint no comparteix la mateixa emoció que tenia inicialment la música. En aquest disc, les cançons podrien haver anat cap a un tractament definitiu més rocker, com en el cas de la primera, Dolços plans, que es va endolcir amb els arranjaments de corda que Xavi Lloses ha fet per al Brossa Quartet. És un procés viu en què, al final, es pren una opció o una altra. Per a mi ha estat bé recuperar una manera de treballar, aquest equip que havíem fet durant molt de temps.

(J.T.) Molta part d'aquest disc es va definir a l'estudi de gravació, on vam arribar amb l'estructura bàsica de les cançons, però els arranjaments finals dels instruments, que aporten harmonia, es van decidir en bona part a l'estudi, perquè durant la preproducció no sabíem molt bé quina orientació donar a temes com ara Dolços plans, Fugaç o Eix de rotació.

(J.T.) Sí, n'hi ha algunes que, al cap de dos anys, començo a entendre de què van [riu]. Algunes lletres són més explícites, però també n'hi ha d'hermètiques perquè no vol que trobis fàcilment el seu significat.

(G.Q.) Camins de què anava? Alguns diuen que de coses que s'acaben, altres que d'inicis...

(G.Q.) I al final la meva sensació vital com més passa el temps és que els dies van tan ràpids que les sortides i les postes de sol s'ajunten, que les vides s'acaben convertint només en sortides i postes de sol.

(G.Q.) Abans em feia pensar en els motels. Ara ja no.

(J.T.) Sí, inicialment sonava una mica postpunk.

(G.Q.) I la lletra té un punt irònic: ‘Cau la gent quan va comptant/ dolces vides, dolços plans/ una esperança, una batalla...' Les cordes la fan més dolça ingènua, però abans era més agressiva.

(J.T.) És una mica com El show de Truman, on muntaven al protagonista una vida falsa... que podia semblar prou bonica.

(J.T.) És una cançó d'estructura poc habitual que, com L'Empordà, connecta amb aquest tipus de rock americà modern...

(G.Q.) I una mica èpic, també com Si et va bé. Per a mi la tornada és molt clara: estem construint el futur i nosaltres som només una part del cercle. No podem continuar pensant que en el nostre cicle vital hem de consumir tots els recursos del planeta, perquè nosaltres som només una baula molt petita.

(J.T.) Un tema acústic que entronca amb el nou hippisme i un nou corrent americà de tornada als sons dels setanta.

(G.Q.) Sí, de fet el tema té com a títol de treball Fleet Foxes, perquè ens recordava aquest grup, però a mi també em feia pensar en Simon i Garfunkel. És una cançó molt íntima sobre els solsticis, dos moments molt especials de l'any, dos canvis de cicle, tot i que en Josep diu que els equinoccis són els que afecten més les persones.

(G.Q.) Jo tenia ganes que fos el primer single del disc.

(J.T.) És una mica més arriscada pel que fa al gran públic. Cercles és més fàcil d'entendre per a tothom, més directa i recognoscible. Però Sense treva també ha sortit força rodona.

(G.Q.) És una cançó que parla d'un cert esperit adolescent, com el moment que està vivint aquest país: és el moment de rebel·lar-se, de no fer el que toca.

(J.T.) La més ràpida del disc. Va estar a punt de ser una cançó dels vuitanta amb molts de teclats, i conserva una mica l'esperit d'aquella època. En canvi, amb en Valen vam fugir en tot moment d'un so ‘norantes'.

(G.Q.) Sí, la idea de guitar hero decadent de Guns N'Roses.

(G.Q.) L'eix de rotació de la Terra està inclinat. La vida mai no és recta ni perfecta, i aquesta imatge em resultava molt descriptiva. És una cançó sobre la sensació que l'amor dura més que la vida, que la transcendeix, com deia el Dràcula de Bram Stoker: he creuat oceans de temps per trobar-te.

(J.T.) És una cançó en què, musicalment, hi podríem haver estat treballant mig any més i afegint-hi detalls, però té una emoció implícita que també funciona amb ben poca cosa.

(G.Q.) Qualsevol mare pot dir als seus fills que siguin bons, però una mare que els digui també que val més ser ovella que esmolar les dents del llop, que és millor no fer gaire soroll perquè a la vida ningú paga el teu dolor, és una mare com la meva, que ha viscut la guerra i està escaldada de tot. En Josep sempre deia que no havíem de donar-li molta energia, a la cançó, ni portar-la al country.

(J.T.) És la cançó amb més ADN de Sopa de Cabra. Tot i que al principi era més rockera, a mi em fa pensar en el folk-pop de The Mamas & The Papas.

(G.Q.) I a mi em fa pensar en el nostre disc Sss... (1996). Hi ha la imatge de la carretera, que és el que ens ha unit sempre. Això som nosaltres.

(G.Q.) Em recorda molt La música de l'atzar, de Paul Auster. Una altra vegada la idea que el moviment és el refugi.

(J.T.) La tenia des de fa temps i és com una cançó de taverna amb aire irlandès, per brindar pels teus fracassos.

(G.Q.) Va començar com una cançó molt ‘Lou Reed', en la línia del disc New York.

(J.T.) I al final la vam portar cap un so més proper a quan els Rolling Stones feien música disco.

(G.Q.) Nosaltres treballem a un o dos anys vista, com a molt. Sempre ho hem fet així.