Utòpica ataràxia, malèfiques maquinacions

clara Segura debuta amb èxit, amb un monòleg no gens fàcil. Marta Galán refugia la dona lluitadora, i amb uns principis més aviat antisocials, en un cau, en una conillera. L'obra és divertida i ambiciosa. Còmica quan desplega les mil i una accions d'una dona soferta que concilia la vida laboral amb la familiar. Compromesa quan reflexiona sobre la dinàmica de la societat. Ella es queda escurada de temps i d'energia (si no fos per les bateries d'aquell conill rosa que va fer furor a la televisió amb un tambor i unes Duracell entaforades com a columna vertebral) i reclama una vida diferent per a la seva prole. Com aquella mare d'El despertar de Dari Fo perd el nord, fins a no saber distingir els festius dels laborables.

No para quieta i s'adona que no actua sempre amb correcció i que és desaconsellable assolir la felicitat. Només s'il·lumina el rostre quan convida els seus fills a l'ataràxia (quietud absoluta de l'esperit no sobtada per cap desig ni temença). Idea un món millor com el de Winnie, la protagonista d'Els dies feliços de Beckett. Però en comptes de remetre a un món apocalíptic absurd, l'angoixa traspua controvèrsia. Galán (que fa anys que s'ha retirat a un camp de teatre més social i educatiu) s'inspira en la contundència d'Angélica Liddell. Amb un discurs aparentment quotidià, s'atreveix a fer grans plantejaments de la vida. Arracona l'opinió de l'espectador i cola una mirada amb polsim de veritat i quilos de maquinació. Però ho fa, i aquest és l'encert, per revelar que aquesta és la manera d'actuar de la societat, dels convencionalismes i els codis que no s'aturen a relativitzar.

Ningú voldria tenir de mare aquesta conilla; ni de pare aquest forat inquiet i buit, que amb prou feines és refugi. Ara, tothom combrega amb les llenties i amb la sensació que la vida s'escola per les clavegueres. Segura interpreta un rot sonor, divertit i provocador que l'audiència aplaudeix. Excel·lent.