“Un no res compartit”

“Si poguessin, posarien tanques fins i tot als núvols.” És el lament d'en Marley: un gos rodamón, d'ulls expressius i receptor de poques carícies, interpretat per l'actor David Martínez. A través de les seves vivències, narrades en forma de monòleg, el públic que va assistir dissabte al Teatre Ateneu de Celrà es va posar a la pell d'un grup d'immigrants acabats d'arribar en un campament de la muntanya del Gurugú, molt proper a Melilla. Entrem a la sala en fila índia, agafant una bossa de plàstic plena, en gran part, de buidor. Són les nostres pertinences, que hem de salvaguardar i no perdre de vista. Com a “novells”, en Marley ens adverteix que no som al paradís, sinó en un carreró sense sortida, ja que “molt pocs aconsegueixen saltar els filats i entrar a Europa”. Sentim l'experiència d'estar en un limbe, una terra de frontera. En aquest lloc de pas, “hi ha tanta concentració de misèria que la pobresa és compartida”: “El no res que tingueu, l'heu de conservar, sigui com sigui.” L'animal ens fa ser conscients de la situació en l'obra El rey del Gurugú, dirigida per Ferran Joanmiquel. En Marley, envoltat pel públic en rotllana, ens relata que no estava acostumat a l'amabilitat. El seu rumb va canviar en ser adoptat per l'Abdul, un dels immigrants subsaharians que malviuen al mont Gurugú. És qui li va posar el nom i el va dur al campament, on va descobrir que la seva missió era alertar de les actuacions de la policia marroquina. Se sentia útil, imprescindible. L'Abdul, però, estava esperant el moment oportú, perquè al Gurugú el futur no ve, és com un volcà adormit. I aquell dia va arribar. L'Abdul va marxar per intentar creuar cap a Europa i va lligar en Marley: “Ets un bon gos, perdona'm, algú cuidarà de tu.” Aquell dia, eren més d'un miler, una processó sense ànima. Però el protagonista, a qui va caldre poc per fer-nos sentir integrats i crear amb ell llaços, ens recorda que “la fe mou muntanyes i la por et mata”. I la Marie, que és qui llavors es va fer càrrec d'en Marley, també encarnava les ganes de prosperar. En aquesta sala d'espera a la terra promesa, el gos ens remou preguntant-nos, per tant, per què voldríem ser els seus protectors. Mentre els seus amos provisionals intenten agafar un destí difícil d'atrapar, en Marley opta per viure en una muntanya que trenca fronteres, on no hi ha disfresses. Ens ho van transmetre de manera magistral Joanmiquel i Martínez, que, agraït, fins i tot va posar fre a uns aplaudiments del públic sense aturador.