Crítica
teatre
L'escamot Entrepà i el càsting del bou
Per atrevir-se a fer un musical d'El Patufet cal tenir molta patilla. Perquè el conte és tan breu com un gag i, si s'estira massa, perd tot el gust, com els xiclets. Per això, l'equip que va signar Pegados, Merda d'artista i Clicks ha construït una trama paral·lela ben pallassa i on se sustenten les picades d'ullet als pares de la canalla. Exemples? La marieta és una companya d'aventures del Patufet i li diu que elles només surten en carro de la flor el dia de l'orgull marieta; més clar, Sitges.
El gran repte és oferir una música fàcil ben cantada i amb una àmplia gamma de veus; aconseguir una complicitat ferma amb els espectadors; i jugar sempre a dos plans: el dels adults que es miren el Patufet com si fos una puça, i el del Patufet que és de la mida d'una moneda de dos 2 euros i té la complicitat de la tecla d'ordinador, el click escapista i la marieta i el seu orgull. En comptes de ser massa lacrimògens amb uns pares que l'haurien d'estar buscant, els que clamen “Patufet, on ets?” són dos lladres del diamant de la reina (tan malvats com estúpids) que miren de recuperar el botí que es va menjar el bou. Evidentment, hi ha moments impossibles per a una narració realista: com es menja el bou quatre actors? I, sobretot, com els expulsa, pel forat més escatològic de la fauna? Ferran González i Joan Miquel Pérez juguen fort amb els pets, com no podia ser d'altra manera. I segueixen amb la frescor que els deixa un conte massa repetit per generar cap gran sorpresa. És clar que deixen anar alguna màxima de bona intenció (en Patufet no renunciarà mai a cap repte, però sempre tindrà el suport dels pares i dels nous amics). L'escamot Entrepà navega i vola sense ni saber que el diamant viatja fins a un oasi, molt més enllà del que podia imaginar l'autor del Patufet. I el càsting del bou? La fórmula més directa de fer mugir tota una platea i imitar pets amb la boca. I, de passada, resoldre una baixa imprevista. Màgia, plop!