Txan txan txan txan ninoní ninoní nino

“Si vostè o cap dels seus agents fossin detinguts, el nostre govern negaria qualsevol participació.” Així començaven els episodis a Missió impossible (1966). Un cop escoltat i autodestruït l'enregistrament, la careta esclatava amb la flama d'un llumí i l'obertura d'una de les bandes sonores més contundents de la televisió creada pel compositor, pianista i director d'orquestra argentí Lalo Schifrin. El seu impacte encara és vigent per les adaptacions cinematogràfiques que continuen posant l'èmfasi de les escenes d'acció en aquest tema. Schifrin, que havia estat arranjador de temes de Xavier Cugat i músic de jazz, va tenir altres èxits televisius, com ara la sintonia de Mannix (1967), sèrie d'investigador privat que per primer cop incorporava com a assistent i ajudant una noia de color. Schifrin, que en el cinema va ser l'autor del tema de Harry el Brut, va tenir un altre èxit televisiu als anys setanta: Starsky i Hutch, amb un ritme més dels setanta i amb un cert influx d'Isaac Hayes, que amb la sintonia de Shaft havia revolucionat el món de les bandes sonores al cinema i, de retruc, a la televisió.

Però estem en les primeres èpoques de la televisió a l'Estat espanyol i si hi ha una sintonia que feia fer cavalcar la mainada damunt d'un pal d'escombra era la música de Bonanza. “Vamos todos hacia Bonaza”, cantaven a l'escola sense saber ben bé d'on sortia la lletra. Bonanza (1959) era un western, amb indis, xèrifs, vaquers i assaltadors de bancs però amb trames també de comèdia de situació per tots els conflictes que es produïen entre els tres fills de Ben Cartwright, propietari del ranxo La Ponderosa: Adam, la mare del qual va morir en el part; Hoss, fill d'una dona d'origen suec, morta per les fletxes índies, i Joe, fill de la darrera esposa de Ben, una francesa de Nova Orleans, que va morir en caure d'un cavall. Tot i la tragèdia es tractava d'una sèrie familiar que convocava tots davant del televisor quan sonava la música de David Rose, mentre un plànol de Carson City es cremava. Rose també va ser autor dels temes d'El Gran Chaparral (1967), un western fosc per l'època, i La casa de la pradera (1974), emotiva sèrie que interpretava Michael Landon, el mateix actor que feia el paper de Joe Cartwright. La història de Laura Ingalls va captivar milions de teleespectadors. David Rose faria també el tema d'Autopista hacia el cielo, sèrie amb la qual Michael Landon va passar de la dolça sensibilitat a l'ensucrament més embafador.

Els vuitanta van donar també grans moments musicals que posaven en alerta els televidents. Sobretot les mestresses de casa, que, en sentir certes notes, s'eixugaven les mans, tancaven el foc i, directes al menjador. Era el moment de no perdre's el capítol de Dinastia (1981), compost i arranjat amb força ambientació orquestral per Bill Conti, autor també del Bond Només per als teus ulls, i de, naturalment, Falcon Crest (1985). Ara, si una música va embafar com l'àpat de Sant Esteve va ser la de Verano azul. A xiular tots.