aquesta setmana
David castillo. coordinador
“Que dur que és mantenir-se recte”
Fa gairebé 37 anys, el 1978, un jove Ignasi Julià agafava un tren a l'Estació de França amb el propòsit d'anar a Eindhoven per entrevistar Lou Reed, que actuava a la ciutat holandesa. Allà hi va haver l'apatia del músic de Brooklyn en relació amb els periodistes, però va servir a Julià per iniciar un conjunt d'articles sobre el compositor, que arriba fins al llibre Lou Reed, catálogo irracional, que acaba d'editar Alternia, que publica per tercer cop biografies del periodista barceloní. El nou volum és un recorregut per l'obra i la personalitat d'aquest híbrid entre músic i artista total, una explicació en veu alta que traça un retrat lúcid del protagonista, des de les declaracions en què reconeix el llegat d'un dels seus mestres: “El meu professor Delmore Schwartz [poeta i narrador, mestre també de Saul Bellow, que el va convertir en protagonista de la seva novel·la més important, El llegat de Humbolt], em va ensenyar la bellesa d'una frase senzilla i he tractat de posar-ho en pràctica durant tota la meva vida d'escriptor”. Aquest consell el va dur a crear una de les obres més explosives i, alhora, accessibles per a un artista d'avantguarda. El jove va alternar amb l'elit de Nova York, encapçalada per Andy Warhol, va gestar la Velvet Underground com un laboratori més de la Factory i va desenvolupar una obra, que pot reconèixer qualsevol persona del carrer només xiulant-li uns acords de Sweet Jane o Walking in the wild side. Ignasi Julià ofereix un assaig cronològic, interpretatiu i esclaridor, gairebé filològic, per l'odissea vital de Lou Reed.
Dies després de la mort de Reed fa dos anys, Julià confessava que se sentia pitjor que si s'hagués mort algú de la família, desemparat. A alguns que vam seguir les seves aventures, tant pels angles enlluernadors com pels salvatges, ens va passar el mateix. El retrat realista que ofereix el crític és singularment preclar. Recupera una confessió a un amic: “Que dur que és mantenir-se recte”, per concloure que les seves cançons invocaven la llum que, “ni que sigui per uns instants, ens il·luminen i alleugen”. Hi ha creadors que converteixen la seva disciplina en art. Lou Reed ho va fer amb el rock. Ignasi Julià en deixa constància.