Cultura catatònica

Si l'informe anual de l'estat de la cultura i de les arts que elabora el Conca fos una intervenció artística conceptual, en faria prou amb una pàgina de color negre nit. Però no, el document és un bon totxo –aquest any, s'ha aprimat i és de 103 pàgines– que reflecteix de dalt a baix un panorama desolador.

Xifres per plorar. Les de la despesa pública, per plorar sense consol: els 1.255 milions d'euros que les administracions van destinar al sector el 2010 es van convertir en 805 el 2013. Una reducció d'un 34,1%, que ha anat en augment, tot i que l'estudi no aporta dades més actualitzades. “L'import global de despesa pública en cultura a Catalunya està al nivell del 2005”, avisa l'informe. Estem com estàvem fa deu anys, poca broma. L'Estat s'ha acarnissat amb les retallades, però, i la Generalitat, que només destina un 0,7% del seu pressupost global a la cultura? “És el percentatge més baix en tota la seva història”, lamenta Gemma Sendra, vicepresidenta del Conca.

Qui es vulgui recrear amb les estadístiques, que faci el cor fort. Aquest n'és un altre, de número tètric: entre el 2008 i el 2012, 30.000 treballadors de la cultura han estat expulsats del sector, un 22% de la massa laboral. I per a la gran majoria dels que continuen al peu del canó, la precarietat fa estralls. L'únic indicador positiu, però encara pendent de confirmar, és el del consum cultural, que sembla que enguany s'ha començat
a recuperar tímidament. “Res per entusiasmar-nos”, matisa Sendra.

Més enllà de les limitacions del Conca, sobretot des que el conseller Ferran Mascarell el va privar de competències executives, l'organisme que presideix Carles Duarte no s'ha cansat de dir i de repetir que res canviarà si no es refunden les polítiques culturals. I aquesta és, dades econòmiques depriments a part, la principal apor-tació intel·lectual que fa al document d'enguany, amb reflexions lúcides i visionàries que han escrit cinc especialistes del món de la gestió: Nicolás Barbieri, Lluís Bonet, Joaquina Bobes, Antoni Laporte i Jordi Pardo.

En els seus textos aborden qüestions tan transcendentals com definir el model d'accés i participació en la cultura –“en tots els anys de democràcia no s'ha aconseguit”–, dotar l'educació de la irrenunciable dimensió cultural, considerar l'espai digital com una oportunitat i no com una amenaça o trencar velles rivalitats entre les administracions perquè d'una vegada per totes treballin coordinadament. Tots els experts defensen que mentre no hi hagi uns veritables neguits i voluntats polítiques, el sector continuarà esmicolant-se.