des del jardí
vicenç pagès jordà
L'esposa i l'amant
Atots els setciències que lamenten amb llàgrimes de cocodril la inexistència d'assaig en català més enllà de la temàtica sobiranista els suggeriria que llegissin algun dels nombrosos llibres escrits per Xavier Duran (Barcelona, 1959), llicenciat en ciències químiques i doctor en periodisme, autor de La lluita contra la malària i les vacunes del segle XXI, Molècules en acció i Del big bang als materials del futur, i que acaba de publicar un dels seus títols més ambiciosos, La ciència en la literatura.
Editat per la Universitat de Barcelona, La ciència en la literatura recull, ordena i comenta centenars de referències científiques i tecnològiques que apareixen en obres de ficció, des dels inicis fins als nostres dies, amb un èmfasi especial en les literatures més pròximes. En comptes de limitar-se a confeccionar una llista, Duran contextualitza cada llibre i l'aborda des d'un punt de vista nou, com quan ens fa adonar de les intuïcions científiques d'Homer. Més endavant, però, certifica la lentitud de la literatura a l'hora d'assumir avenços com els de Copèrnic o Newton.
Una part considerable de la literatura alerta el lector sobre els excessos de la ciència, com ara el Frankenstein de Mary Shelley, i l'operació que Hyppolite sofreix (i mai més ben dit) a Madame Bovary. En aquests casos, la intervenció del científic empitjora la situació inicial. També pot ser convenient recordar el passatge de La muntanya màgica en què la dona que Hans Castorp estima li fa un regal tan irònic i modern com una radiografia, o el millor conte que va escriure Maria Àngels Anglada, dedicat a Camillo Sbarbaro, especialista en líquens. Igualment, una de les pàgines més memorables que va escriure Louis-Ferdinand Céline és l'inici de la seva tesi doctoral, dedicada a Ignác Semmelweis, el metge hongarès que va ser pioner en l'antisèpsia.
Ciència i literatura són dues disciplines que al llarg dels anys s'han menyspreat, han pactat, s'han adulat i no han deixat d'observar-se amb recel. Resultaria més assenyat tenir-hi una relació oberta com la que propugnava Anton Txèkhov i que recull Duran en el seu llibre, que inicialment es titulava L'esposa i l'amant: “La medicina és la meva esposa i la literatura és la meva amant. Quan em canso d'una passo la nit amb l'altra. Això és anormal, però almenys no és monòton i, a més a més, cap d'elles no pateix per la meva fidelitat.”