Un clam per a la nova era

Més que una denúncia o un crit a una revolució militant, bona part de les propostes estrenades en la Setmana de Creació Contemporània del Temporada Alta posaven el crit d'alerta al conformisme i convidaven a un nou paradigma, una nova humanitat (impulsada des d'uns benintencionats extraterrestres o a través de la fisicalitat més animal de la natura). Hi coincideix Narcís Puig, coordinador de l'activitat, tot aclarint que no era buscat però que ho celebra perquè “parlen del que passa al món i posen l'art al servei” d'entendre la realitat. Ahir a la tarda es va tancar aquest programa intensiu (12 títols i diverses trobades de projectes en quatre dies) amb la darrera funció de Bèsties a la vela instal·lada a la Devesa.

Així com en edicions anteriors es mirava de fer coincidir la presència d'artistes molt reconeguts (com ara Angélica Liddel, Sidi Larbi i Rodrigo García) per fer més atractiva la crida, enguany el referent més internacional era aquest Bèsties de Baro d'Evel. Per tant el component internacional era també de casa (de manera similar a l'estrena del Grec que es va confiar a La Veronal, per exemple). Baro d'Evel és molt conegut en l'àmbit del circ (l'espectacle té una llista immensa de coproductors francesos) però va ser una descoberta per un director d'un Escena Nacional! Els programadors, segons van comentar ahir a Puig, estaven molt satisfets de la tria perquè els va permetre continuar trajectòries (com les de Malpelo i Conde de Torrefiel, Lali Ayguadé i Xavier Bobés) i descobrir-ne d'altres com Albert Quesada, Animal Religion i Loscorderos.sc (tot i que no tothom combregués en els diferents llenguatges teatrals propis de cada artista).

La del 2015 ha estat la primera que no ha repetit el programa FF809. De fet, ja s'anunciava el 2014 com la darrera edició. Es pot dir que el resultat ja està superat. El programa, que havia durat tres anys, pretenia visualitzar els coreògrafs i artistes performàtics nascuts als anys vuitanta. Cristina Alonso del Graner aclaria que ja no cal fer cap impuls perquè el Temporada Alta hagi introduït autors d'obres com ara La posibilidad que desaparece frente al paisaje, Kokoro i La banda de la fi del món. Per al 2016, si es troba un projecte comú en què ningú se senti forçat, es procurarà repetir un altre cicle acotat en pocs anys.

Molt bons treballs s'han pogut copsar en aquest cicle de Creació Contemporània. Bèsties ha respost, amb escreix, a les expectatives (i ja s'intueix una minitemporada al Mercat de les Flors de Barcelona amb plens fins a la bandera).

Els seguidors de Loscorderos han comprovat com han mutat el seu discurs insubornable amb un teatre de molt contacte a una mena de banda pop, amb un argument extraplanetari (amb un ET inclòs!) que no deixa de relativitzar els estralls dels refugiats (amb les morts que engoleix el mar).

Conde de Torrefiel ha arribat a l'essència d'un discurs de cataclisme extrem, fragmentant veu i acció. De la provocació a l'escena poètica. Sense exposar cap límit, tot i que fent-se un pèl previsibles per la seva obsessió per la idea despullada d'artifici.

Roger Bernat va deixar el públic bastant fred amb el seu nou dispositiu que buscarà més fortuna, probablement com a instal·lació bucle, més que com a espectacle tancat en què el públic reprodueix discussions de pel·lícules per part de parelles.

Albert Quesada s'ha traslladat al flamenc amb el raonament de la dansa contemporània aportant alguna brillantor com la barreja d'or amb negre tot picant la parella de ball. Té més ànima quan el trajecte va del flamenc a la dansa contemporània, amb altres noms com Israel Galván i Rocío Molina.

L'únic títol exclusivament internacional va ser la instal·lació Perhaps all the dragons: cada espectador assistia a la narració de cinc de les 30 històries que es trenaven amb la mateixa aparent espontaneïtat que hi ha en la manera de comprovar que amb només cinc esglaons intermedis una persona pot abraçar qualsevol persona de la humanitat. El paradigma està en crisi.