Barcelona, sense Miserachs

La vida en imatges

Els anys seixanta van ser prolífics en edicions de llibres basats en imatges. Es tractava de constituir una seqüència narrativa a partir de fotografies. Així va néixer l'experiència del fotoscop, una iniciativa de Joaquim Gomis i del mecenes Joan Prats que ja als anys 50 començaren a editar els llibres sobre Gaudí, Miró, Tàpies, Eivissa, l'artesania, entre altres, amb una mirada d'avantguarda. Una dècada més tard, la temàtica d'arrel social interessà artistes, fotògrafs i editors, que encarregaren a fotògrafs i escriptors alguns fotollibres.

Escenificació d'un fotollibre

La vida urbana els anys de la decadència del franquisme, el carrer, les perifèries de la ciutat i, sobretot, la gent. Així l'any 1964 veieren la llum llibres com Izas, rabizas y calipoterras, amb text de Cela i fotografies sobre la prostitució de Barcelona de Joan Colom, o Barcelona, blanc i negre, amb textos de J.M. Espinàs, pròleg de Joan Oliver i fotografies de Xavier Miserachs (1937-1998). Ara el Macba desplega el fotollibre de Miserachs en un format escenogràfic polèmic per naturalesa, per la manipulació que s'ha fet de l'obra del fotògraf en el marc sagrat d'un museu.

La Barcelona de Miserachs

Aquesta no és una exposició sobre la fotografia de Miserachs, sinó un comentari sobre la Barcelona fotografiada per Miserachs. Vázquez Montalbán digué que “la ciutat és la gent” i això és el que s'expressa en aquest muntatge, en què s' imita, a una escala que pretén ser natural, carrers de Barcelona, com si d'una estructura urbana es tractés, però sense crear una narrativa amb sentit. Més endavant, es retalla la gent de diferents fotografies i se la projecta en un audiovisual com nines de paper sobre un fons de color canviant. Per acabar, s'exhibeix el llibre original d'on han sortit les fotos i se'n projecten les pàgines. L'epíleg és l'exposició de l'Arxiu Miserachs, desplegat en contactes, contractes d'edició, alguna foto vintage, un recompte de documents, com si un fals artista conceptual hagués volgut fer una obra arxivística amb aquest material que no és seu. Simulació i apropiació es donen la mà en aquest display on qui compta menys és el fotògraf, que n'esdevé el pretext. Certament, la fotografia s'ha inventat per ser reproduïble en qualsevol format, però diríem que el Macba encara no és el Tibidabo. Mai se sap.