La cultura d'una masia

Les gruixudes parets de la masia de can Comas de Pineda guarden molta història i un grapat d'anècdotes acumulades durant prop de 400 anys d'existència. Vinculada a una de les nissagues amb més renom del municipi, l'immoble ocupa ara la centralitat urbanística en plena plaça Catalunya, a dues passes de l'Ajuntament i aspira, algun dia, a ser reconeguda com a nucli de promoció de la cultura local, tal com es va projectar quan va ser adquirida pel consistori (1996) i condicionada deu anys després. Per conèixer una mica més aquesta magnífica construcció és imprescindible llegir Can Comas històric, de Josep-Oriol Comas i Vancells, el darrer propietari de la masia, que el 2011 va publicar un relat ben documentat dels vincles que la seva família va establir amb la masia. Segons explica, va ser adquirida pels seus avantpassats l'any 1677, tot i que els Comas ja feia com a mínim tres segles que havien arribat a la població i es van establir en una altra casa dalt d'un turó, coneguda com can Comas de la Font o can Comas de Munt. Un cop van baixar al poble i es van establir a can Comas, de la Plaça, Pau Comas va adaptar l'habitatge a les necessitats d'una família de pagesos benestants que aviat van ampliar la seva activitat al comerç del vi, oli i altres productes del camp. Amb una vida tan llarga és normal que s'acumulin els episodis dignes de ser recordats. Entre d'altres, mereix ser esmentat que can Comas va esdevenir quarter general dels francesos durant la guerra del Francès; que hi va fer estada Josep Oriol, que amb el temps esdevindria sant; que durant la Guerra Civil va ser ocupada per la CNT; que diverses generacions de pinedencs hi van anar a fer escola gràcies a la generosa cessió de la família de part de les instal·lacions, inclòs un habitatge per al mestre; que amb l'arribada dels primers turistes can Comas es va reconvertir primer en pensió i després en un dels primers hotels del municipi amb el nom, com no podia ser d'una altra manera, d'Hotel Masia Blanca i que, finalment, abans de passar a mans de l'Ajuntament, fins i tot s'hi va obrir una pizzeria, la Quatrocento. La segona època de la masia can Comas, com a propietat municipal, es va començar a gestar molt abans del 1996, quan va ser adquirida per l'Ajuntament. Feia molts anys que el consistori hi havia posat els ulls, però un cop aconseguida, en van fer falta deu anys més per donar forma a un ambiciós projecte que preveia convertir l'edifici en un epicentre de la cultura local. L'artífex de la transformació de la masia de can Comas va ser el regidor de CiU Joan Rodés, entestat a dotar el municipi d'un lloc emblemàtic des d'on gestionar el potencial cultural i creatiu de la població. El principal repte a resoldre partia del fet que can Comas és un edifici catalogat com a bé cultural d'interès local i la seva distribució com a casa particular reclamava un disseny funcional fet al mil·límetre per encabir-hi, o transformar-hi, la planta baixa i els dos pisos de la masia en despatxos i sales i, en particular, destinar l'última planta com a seu de la Fundació Tharrats. El pressupost també va ser dels més ambiciosos de l'època –superava l'1,5 milions d'euros– i incloïa el pati del costat de l'edifici i l'habilitació d'un bar. I per resoldre amb garanties aquesta ambició es va buscar artistes de primera línia que garantissin que el nou centre destacaria per la seva singularitat. Entre les propostes presentades van destacar la de Javier Mariscal i la de Perejaume. L'Ajuntament es va decantar finalment per la idea, no exempta de polèmica, de Mariscal, que va omplir la històrica façana de grans lletres de metall en un poema tan peculiar com el seu autor i que, tants anys després, encara capta totes les mirades.