Un llibre exalça el dinamisme de la Girona del segle XIX
L'historiador Genís Barnosell rebutja en el seu estudi la visió que es dóna sovint d'una ciutat marcada per la crisi demogràfica perllongada després dels setges napoleònics
La fotografia que ha escollit Genís Barnosell (Verges, 1968) –doctor en història contemporània per la Universitat Pompeu Fabra i professor de ciències socials a l'institut Pla de l'Estany de Banyoles– per a la portada del seu llibre, Girona, 1833-1874. Una ciutat en transformació, és prou simbòlica. Hi destaca una fotografia feta pel fotògraf francès François Gobinet de Villecholes el 1852 en la qual s'aprecia una Girona encara emmurallada i amb una vella passarel·la de fusta sobre el riu Onyar que exemplifica la transició que s'aprecia a mitjan segle XIX entre els elements de canvi i els de continuïtat.
També és simbòlic el títol d'aquest nou volum de la col·lecció Quaderns d'Història de Girona –el setzè–, que editen l'Ajuntament i la Diputació, Una ciutat en transformació, que, segons Barnosell, contradiu el que sovint ha defensat la historiografia clàssica espanyola. “La Girona del segle XIX no va ser una ciutat decadent, sinó clarament en creixement”, defensa en una clara desmitificació respecte a la línia dels seus estudis anteriors, sobretot aquells dedicats als setges napoleònics.
I és que, amb aquest llibre, l'autor aporta una nova tesi que convida a revisar la visió pessimista difosa per la historiografia tradicional sobre un segle en què a Girona es produeix l'arribada del ferrocarril, la creació de la biblioteca pública, l'institut de secundària, el pont de Pedra, el Teatre Municipal, la transformació urbanística del Mercadal, el tancament dels convents i, entre altres coses, el sorgiment de la industrialització i el sindicalisme.
“És clar que els setges van ser una barbàrie, però no tant com s'ha dit i tampoc els gironins van ser tan heroics com es va voler vendre amb els discursos sobre la nació espanyola del segle XIX”, matisa l'historiador. Barnosell ho justifica dient que si hi va haver una davallada demogràfica va ser perquè molts ciutadans van fugir o emigrar i van tornar més endavant en un període de pau. Remarca que això es va produir perquè Girona tenia l'atractiu de ser capital de província i de tenir un paper destacat al territori i a la seva àrea d'influència. Destaca que era un punt central de comunicacions, tenia un mercat important i, encara que la industrialització era limitada –en contrast amb Barcelona i altres ciutats–, tenia una indústria paperera, la fàbrica de turbines Planas i un món d'oficis que donaven serveis productius del sector terciari (fusters, ferrers...). Tot això va contribuir al creixement de població i també permet trencar amb aquell mite que assegura que sense la implantació de la indústria cotonera no hi pot haver canvi social. Girona en va ser l'excepció, com queda clar en l'estudi.
Quan els censos demogràfics no eren fiables
Un dels capítols destacats del llibre se centra en la dinàmica demogràfica registrada a través dels censos. Genís Barnosell, en aquest sentit, és dràstic, i adverteix que no són fiables. Només així s'entén el ball de xifres segons el qual abans dels setges la ciutat tenia uns 8.000 habitants i després va quedar reduïda a la meitat. Els censos del 1813 i el 1815 donen només 4.677
i 4.551 habitants. El 1830, el nombre d'habitants puja fins als 6.383 i no és fins al 1842 quan es recuperara el registre setcentista de les 8.000 ànimes. Tanmateix, el primer cens modern realitzat a Espanya, de l'any 1857, assenyala que a Girona vivien 14.000 habitants. És per aquest motiu que l'historiador gironí sosté que tanta diferència en tan pocs anys és improbable i que el més raonable és que els censos anteriors fossin dolents, per no dir poc fiables. És a partir dels censos parroquials que Barnosell s'atreveix a confirmar que ja l'any 1818 –només una dècada després dels setges napoleònics– la ciutat hauria recuperat els 8.000 habitants que un registre del 1808 li donava abans de començar la guerra. A finals del segle XIX, el creixement es frena i la ciutat registra pocs més habitants que el 1857.