art&co
pilar parcerisas
Desconstruir l'escultura
En clau minimal
L'exposició Revers/Anvers, de Sergi Aguilar (Barcelona, 1946) proposa al Macba una lectura de la trajectòria escultòrica d'aquest artista des dels seus inicis als anys 70 fins ara. Té la voluntat de ser retrospectiva, sense ser-ho. El fil argumental no són els anys sinó els punts de tensió, d'interès creatiu, d'exploració en el món de les formes i dels processos per arribar-hi. La seva generació passa del formalisme que impregna l'escultura del ple i el buit, encara vigent a les dècades dels anys 50 i 60 a la destrucció d'aquest formalisme. És un procés que desmaterialitza la forma per valorar l'espai, l'entorn, l'emplaçament i el desplaçament, amb diferents nivells de lectura espacial: el terra, la paret o el nivell de sobretaula. És un camí proper al que ha desenvolupat Susana Solano en clau femenina en l'escultura del nostre país, i que s'obre pas al postminimalisme.
Eines i mesures
Aguilar s'inspirà en els troncs que els habitants de Menorca feien servir per fabricar eines. Sorgí la sèrie Tronc, espai, terra, eina (1974), un referent recurrent en l'obra de l'escultor. Estris manuals, eines ossudes, orgàniques, que tenen com a referent la natura. “L'art treballa amb l'artificialitat i s'associa així al món natural”, diu. Un altra peça evolucionada d'aquesta visió humana de l'eina com a prolongació de la natura és el conjunt Eines i mesuradors (1974-2014), mentre que Abans de la cendra (1999-2004) segueix treballant l'instrument però desvinculat de la natura i en una visió més abstracta. La desmaterialització geomètrica ocupa un altre dels recorreguts de la mostra, en què el cartró conviu amb el marbre, la corporeïtat amb la fragilitat, i les plantilles i mesures amb diversos sistemes de construcció.
Espai i temps
Malgrat la voluntat constructiva que l'artista s'esforça en apaivagar, a les qüestions d'espai hi ha afegit el temps en els vídeos dels viatges que s'inicien amb un viatge a Algèria el 1991. Deserts, territoris ignots, no identificats per l'espectador, permeten transitar des d'una mirada escultòrica per topografies i territoris distants en què l'escultura esdevé desplaçament. “¿Podríem parlar d'un volum fet de distància, d'una escultura feta entre llocs?”, es pregunta l'artista. Tenim al davant una bona exposició, per contemplar i recórrer.