La vectorialitat dels tensors

Aquest títol pot sem­blar massa enre­ves­sat però no ho és gens quan se l'entén cor­rec­ta­ment; l'he man­lle­vat de la física ein­stei­ni­ana i indica que quan es dóna una intenció, ensems aquesta intenció va car­re­gada ja i es car­rega de tot el que troba entre­mig. Seguiré amb un exem­ple plàstic –no pas més ente­ne­dor per a la majo­ria de la gent però, si més no, pot­ser més explícit–: un color (el color d'una cosa) no és del color al moment de la per­cepció, com es veu, sinó que l'apa­rença suporta i implica ja la tota­li­tat con­tra­dictòria de la llu­mi­no­si­tat de l'espai on el color con­si­de­rat es troba, atès que a la colo­ració inci­deix la del camp gra­vi­ta­tori en què cada cosa es mos­tra i on inci­dei­xen tots els mati­sos que, per sem­blants cir­cumstàncies, efecte i impacte, expan­dei­xen tots els altres objec­tes que hi són pre­sents. El color visi­ble d'una cosa és la com­ple­xi­tat dels refle­xos i llurs mati­sos de totes les incidències llu­mi­no­ses que es pro­du­ei­xen en un espai en un moment donat. No sé si he estat més explícit però d'això se'n diu impres­si­o­nisme.

Doncs un ten­sor som cadas­cun de nosal­tres car­re­gats de tot el que ens cons­ti­tu­eix, ens ha tocat soci­al­ment en sort i aspi­ren exer­cir a l'entorn en què ens tro­bem. Però el ten­sor que som per exe­cu­tar-se ha de tra­ves­sar uns ambi­ents i ter­ri­to­ris o camps gra­vi­ta­to­ris que en fan un vec­tor cons­tant­ment modi­fi­cat per les impli­ca­ci­ons con­di­ci­o­nants de l'espai social i mate­rial que tra­vessa. El resul­tat és que ningú no és defi­ni­ble prèvia­ment i no arri­bem a saber mai amb qui trac­tem, a més que nosal­tres matei­xos ens modi­fi­quem per assu­mir o adap­tar-nos. En temps d'egois­mes polítics màxims ens cal filar molt prim per evi­tar resul­tats dece­be­dors.