Un ‘western' danès

De tots és sabut que als anys seixanta el western va instal·lar-se a Itàlia i va donar pas a l'spaghetti western. També se sap que a Almeria es van rodar alguns westerns i que prop de Barcelona es va construir un poblat de l'Oest, conegut amb el nom d'Esplugues City, on els germans Balcázar van recrear algun relat de l'Oest. Els més especialistes saben que fins i tot a Alemanya es van fer alguns curiosos westerns inspirats en les novel·les de Karl May i que a Turquia hi va haver una escola de westerns turcs.

El que tothom ignorava era l'existència del western en el cinema danès i, concretament, en el cinema danès post Dogma 95.

Kristian Levring (nascut a Copenhaguen l'any 1957) inaugura a The salvation alguns aspectes del gènere a partir d'una curiosa revisió al voltant d'alguns tòpics de l'spaghetti western. En el punt de partida hi ha una història de venjança. Un home que ha vist com han assassinat tota la seva família decideix buscar el criminal pel seu compte, sense poder comptar amb l'ajut dels habitants del poble. Al llarg del seu camí es trobarà amb un dolent marcadament sàdic i tot plegat anirà a parar cap a un gran esclat de violència.

El cert és que el guió no és gaire imaginatiu ni es pot dir que la fotografia sigui gaire brillant. L'element més curiós de la pel·lícula és veure l'actor Mads Mikkelsen amb aspecte de voler ser un Richard Widmark modern, el futbolista Éric Cantona fent d'un Lee Van Cleef de segona fila i l'escultural Eva Green fent el paper de l'heroïna del relat sense poder dir una sola paraula perquè els indis li van tallar la llengua.La pel·lícula s'ha fet amb un pressupost molt baix, d'uns 25.000 euros, 5.000 dels quals provenen d'aportacions de micromecenatge a través de Verkami. Si apareixen actors i escriptors d'aquest nivell a La maniobra de Heimlich és perquè Manolo Vázquez té amistat amb molts d'ells. Amb tot, el pressupost segueix sent molt baix comparat amb els estàndards de la indústria catalana. “Això obliga a renunciar a moltes coses?”, li preguntem. “Evidentment fas concessions per les limitacions de pressupost –respon–, en el meu cap tenia pensat rodar d'una altra manera. Per això ens va resultar útil fer un fals documental, perquè ens permetia treballar sense haver de tenir seqüències molt ben preparades.” Tot i l'escàs pressupost, el film s'estrena a tot l'Estat amb més de vint còpies.