Dones esteses al vent

Deia l'escriptora, sociòloga i feminista marroquina Fatema Mernissi (1940-2015) que “l'harem d'Occident és una talla 38”. El cos és, per a la dona que viu en un món de proclamada llibertat, un hijab que humilia des d'una visibilització discriminatòria de qui no compleix l'estereotip, del cànon imposat. Ho recordava Mernissi –l'autora, entre altres, de Somnis de l'harem, Un llibre per la pau i El fil de Penèlope, i morta fa just una setmana– després de l'experiència d'haver intentat comprar una faldilla en una botiga de Nova York on els malucs amples són malvistos i s'arraconen amb les talles especials.

El cos, aparador i gàbia de la dona. Vaig recordar la citació de Mernissi quan en un moment de W.W. (We Women) , l'espectacle de dansa de la companyia de Sol Picó estrenat el passat festival Grec i representat dilluns a Temporada Alta , les ballarines ho donen tot en una classe de zumba, d'aeròbic o d'hipopressius, del que sigui, perquè “s'acosta l'operació biquini” i canta, a manera d'encoratjament però també de bany de realisme, una de les tres dones músics instal·lades a la tenda que les acull; no és vermella, més aviat d'un verd de camp de refugiats, o del barranquisme més degradat, però sota el seu sopluig hi ha espai per a la calidesa. I quan s'ha acabat la competició per ser la més esvelta, al final tota la suor i el sacrifici per una poma. El premi de la feminitat. El premi enverinat. El símbol.

W.W. (We Women) reflexiona sobre la condició de ser dona des de la cruesa, però també des del lirisme. Ja amb l'escena inicial, quan se'ns presenten, a manera de desfilada, d'exhibició de qui està en una passarel·la o en un club de striptease. La primera impressió: la dona és un cos. O la dona sotmesa: arraulides, tapades amb xandall, que oculta les formes d'una dona, que s'amaga com un cargol. O la dona encorbada, sempre escombrant, sempre amb l'escombra a punt, una dona domèstica i domesticada. Del crit que mana la depilació, pas previ a l'operació biquini, hi ha una lapidació. La violència s'explicita, es crida a la dona, se l'arrossega, se li impedeix moure's, se l'agafa pels cabells i se l'estén; Minako Seki es mou com una nina, com un drap al vent. Després ve el perdó. Però aquest retrat de la dona també és el d'una composició delicada com quan les quatre ballarines: Sol Picó, Minako Seki, Julie Dossavi i Shantala Shivalingappa, es mouen com ombres xineses rere un dels llençols de la tenda. Excel·lent interpretació musical: la flautista i cantaora flamenca Lina León, Adele Madau al violí i Marta Robles a la guitarra. És amb la veu i el cant que la dona es rebel·la forta; la música la fa poderosa, la dansa en mostra la fragilitat.