Amb un peu fora de camí

Com apunta el títol d'aquesta opera prima de l'argentí Martín Shanly, Juana té dotze anys, una edat en què se suposa que la infantesa deixa pas a l'adolescència. Una edat en la incertesa. Juana estudia en un col·legi anglès, que vol ser un centre distintiu en la formació dels nens i nenes de classes benestants de Buenos Aires, i s'hi sent estranya. Potser, però, es podria sentir estranya en qualsevol altre col·legi. De fet, no sabem si se sent estranya. Com no acabem de saber què li passa a Juana, que té unes notes pèssimes i sembla absent a les classes, que no s'ha après ni una línia del text d'un musical que es representarà al centre, que no aconsegueix fer amics i sobretot captar l'interès d'una nena nova al col·legi per la qual potser sent un afecte o una curiositat especial, que està sola, com es mostra sovint en els enquadraments.

Aquest no acabar de saber què li passa a la protagonista de Juana a los 12 (interpretada per Rosario Shanly, germana petita del director) no és una mancança del film, sinó un seu mèrit i, en tot cas, és la seva intenció en uns temps en què tots els comportaments es tipifiquen i qualsevol desviació de la norma és reduïda a una patologia. Juana té un peu fora de camí, però Martín Shanly no pretén donar-ne una explicació o atrapar el personatge en una categoria. Prou que hi estan disposats els metges i els psicòlegs que l'atenen, a instàncies d'una mare que, mentre que el pare és una figura absent, delega en mestres de suport i especialistes. No li fa prou cas aquesta mare que, quan la filla li diu que no dorm perquè el cap li dóna voltes, li retreu que no la deixa esternudar? Potser sí. Però Shanly no subratlla res, no fa evident res. Hi és tot implícit, com el fet que un col·legi d'elit és una màquina d'excloure. També són discrets els gestos de la rebel·lió, com ara quan Juana trepitja la gespa d'un jardí.

El cas és que Juana sembla que no comprèn el món i que aquest, indiferent, no la comprèn. En la seva volguda discreció, en la tonalitat menor en la qual discorre sense estridències, el film adquireix ell mateix una estranyesa, alguna cosa inquietant, un cert misteri. Què suggereixen els somnis de Juana, que es visualitzen amb un format més extens que el quadrat que, oprimint el personatge, domina en el film? Hi ha una escapada al mar, com la que salvant totes les distàncies fa Antoine Doinel al final de Les 400 coups, fins arribar a un precipici al qual s'aboca la fràgil Juana.