Nous rics i Nadals eterns

Traslladar la platea del Borràs als Nadals dels anys setanta, època en què es va escriure aquesta comèdia un punt agra, és una garantia de despropòsit divertit. Aquella laca en el pentinat de les noies, aquelles jaquetes ajustades i camises emmidonades en els cossos dels nois, amb els estampats exagerats a les parets de les cuines suposen el primer ingredient còmic de la nit. Els personatges, sovint, cauen en la caricatura, recolzant-se en els tòpics que serveix el text d'Alan Ayckbourn, una llàstima perquè la peça continuaria sent tant o més còmica si els actors els interpretessin seriosament (com es pot veure en el segon acte, el millor de tota l'obra amb diferència). Absurds i singulars és una peça adequada per a les dates nadalenques perquè estira la clau del vodevil i alhora ensenya les buidors dels protagonistes. Cap és plenament feliç (i es podria dir que només ho aconseguiran el 50% dels convidats, probablement dos d'ells se'n desenganyaran en poc temps, quan la fortuna els deixi de somriure) en aquestes tres celebracions els vespres del 24 de desembre. La primera vetllada, programada tal com Déu mana; la segona, que els amfitrions haurien volgut desconvocar, i la tercera, forçada.

Ayckbourn fa ús de fusteria teatral quan situa una quarta parella i un gos, que no apareixeran mai però que sempre seran citats, per no traslladar mai del tot la festa social a les cuines, l'espai en què es desenvolupa la peripècia. La cuina és desmesuradament gran, tenint en compte que està situada en uns baixos d'uns pisos humils. Pel que fa a la tercera, en realitat és molt més saló que cuina (és clar que la parella de banquers no es deuen preocupar). Joan Peris l'encerta en el primer canvi d'espai, sense abaixar telons i amb els actors ajudant a muntar i, sobretot, ballant, despreocupadament.

Sí, el comportament d'aquestes parelles és absurd, estèril, fals. La singularitat del títol ve motivat per les diferents aspiracions dels homes. I de les dones. Al final, qui acabarà tenint el seny més a lloc és la que s'ha anat degradant en el primer i, sobretot, el segon acte. Sense dir ni una paraula expressa com d'absurda i singular pot ser una vida desaprofitada.