Entre l'animació i el documental

L'any 2006 Xavier Montanyà va rodar un documental marcadament polític sobre la colonització espanyola a Guinea, Memòria negra. En el documental es denunciaven els interessos econòmics espanyols en aquest país africà durant el franquisme i la persistència d'aquests interessos amb el pas dels anys, malgrat la dictadura de Teodoro Obiang Nguema. Una part de les imatges d'arxiu d'aquest documental tenien com a origen les imatges rodades pel cineasta espanyol Manuel Hernández Sanjuán, que va fundar la productora Hermic Films. Entre els anys 1944 i 1946, Hernández Sanjuán va fer diverses expedicions a Guinea, de les quals van sortir nombroses imatges documentals i moltes fotografies.

Alex Guimerà i Juan Pajares parteixen a Un día vi 10.000 elefantes de les imatges filmades al llarg d'aquestes expedicions per tal d'articular una peculiar reflexió sobre el colonialisme, l'imaginari colonial i les formes com aquest altera la realitat. Guimerà i Pajares podien haver treballat aquest argument a partir de la recopilació d'imatges d'arxiu, però la peculiaritat del projecte és que no es conformen retreballant i analitzant les velles imatges, fan una exploració estètica desconcertant fins a donar forma a un documental d'animació.

En principi el terme documental d'animació pot semblar un oxímoron. El documental té l'objectiu de capturar la realitat, mentre que l'animació obre portes cap a l'imaginari. En el cas de Un día vi 10.000 elefantes, l'oxímoron es trenca a partir d'un treball basat en la poètica. La imatge d'arxiu estableix les bases d'alguna realitat del passat que és poetitzada a partir de la història d'Angoro Mba, un home de vuitanta anys que des d'una residència a Olesa de Montserrat rememora l'expedició i planteja un debat al voltant del colonialisme, sobre com no s'assimilaven determinats costums, se n'imposaven d'altres i es trencaven les arrels culturals del país.

La metàfora dels elefants blancs serveix de contrapunt per explicar que, des de la creença, en les cultures ancestrals és possible veure i el que mai podrà veure l'home colonitzador, aliè a la realitat del país. La poètica està puntuada per un treball basat en imatges filmades transformades digitalment, en un joc amb la profunditat de l'espai i, sobretot, amb dibuixos animats. En la pel·lícula s'imposa un acuradíssim treball artesanal en què es posen en joc múltiples nivells de representació. El resultat és una petita i delicada joia.