Caldes recupera un periòdic republicà

“Hi havia a Caldes un periòdic de tendència esquerrista que es titulava Sense cridar. Aquest periòdic quinzenal era a base de cotitzar uns quants per suportar-ne les despeses.” El testimoni recollit en les memòries l'exalcalde republicà de Caldes de Malavella Joaquim Aleixandri (1906-2002) és un dels pocs rastres documentals sobre l'existència de SeSense cridar, una capçalera que va situar Caldes de Malavella en el mapa de la florida que va viure la premsa política local en l'època republicana.

Més enllà de les citades memòries i d'alguna altra referència bibliogràfica (com ara la d'Anna Teixidor Colomer i Josep Teixidor Planes a Història de la premsa de la Selva (1895-1975)), l'existència d'algun exemplar de Sense cridar ja feia anys que es donava per perduda fins que, a principi de tardor, el jutge de pau de Caldes, Antoni Vilà, va localitzar, entre la paperassa dels descendents del veí del poble Josep Sala Bofill, mitja dotzena de números correlatius de la publicació, exemplars que podrien haver passat desapercebuts si no hagués estat pel bon nas d'un gran coneixedor i investigador de la història del municipi com és Vilà.

Comparant l'anàlisi inicial dels exemplars trobats amb la descripció que en va fer Alexandri en les seves memòries, (editades sota el títol de Notícia d'un republicà l'any 2006), se sap que el primer número es va publicar el 6 de novembre del 1932, mentre que l'últim número dels sis rescatats data del 12 de febrer del 1933. Va ser fundat per joves que es movien a l'entorn del Centre Cultural d'Esquerra Catalana de Caldes, la publicació es presenta com a “Quinzenari d'Esquerra Republicana”, i d'alguns elements de la CNT, i utilitzava el català i el castellà. Entre els impulsors i redactors, hi ha noms com els del mateix Aleixandri, aleshores ferroviari de l'estació caldenca sense activitat política pública; el també ferroviari Andreu Caro; el jove advocat gironí Jaume Balaguer; el veí del poble Claudi Alsina, que consta com a director, i altres articulistes com G. Gràcia, F. Alba, Teresa Casals Font i Rosa Pi, així com una bona colla de pseudònims. La publicació, que combinava fonamentalment l'opinió política i, en menys mesura, informació local, va sortir a la llum amb la voluntat evident, tenint en compte el nom, de fer oposició a la capçalera conservadora que s'editava sota el nom de El crit de la Selva. Aquesta pugna política i periodística mostra l'efervescència de la vida política en una població que, amb poc més de dos mil habitants en aquella època, va generar prou empenta per tenir dues publicacions.

L'empenta, però, va ser efímera o, millor dit, es va canalitzar ben aviat cap a una altra publicació de més difusió i abast geogràfic, fruit dels costos de tirar endavant el projecte i d'unes certes tensions entre els militants d'Esquerra i els cenetistes pel control de la publicació. Així almenys ho va deixar escrit Aleixandri: “Vàrem acordar que el Centre Cultural d'Esquerra cotitzés setmanalment al periòdic setmanal del Centre Republicà de Girona Acció ciutadana, amb el benentès que aquest havia de reservar dues planes setmanals per al Centre de Caldes. Resultat: que Sense cridar de Caldes va desaparèixer per manca de col·laboradors i manca de fons.”

La història fugaç del periòdic porta a pensar a Vilà que els sis números que ha rescatat són tots els que van imprimir-se. Aquesta opinió la reforça el fet que l'últim número conservat és del 12 de febrer del 1933, quinze dies després que Joaquim Aleixandri signés el primer article al setmanari gironí Acció catalana. Tot i que de vida efímera, Sense cridar és un valuós exemple de periodisme local rescatat de l'oblit.