Veronese emprèn l'aventura d'actualitzar «Casa de nines» i «Hedda Gabler» d'Ibsen
L'estrena a Catalunya és a Temporada Alta
El director del Festival Temporada Alta, Salvador Sunyer, va entendre, per la mirada de Daniel Veronese quan parlava del seu nou treball (Projecte Ibsen), que aquest no podia ser menys que interessant. Els membres de la companyia ahir van certificar el valor d'un treball que, tot i així, l'autor i director ja no s'atrevirà a fer un altre cop, deien membres de la seva companyia. Sunyer també reconeixia ahir a l'Ateneu Barcelonès que s'havia equivocat i que hauria d'haver programat les tres sessions amb els dos muntatges seguits (com només es fa diumenge), «que és el que sembla que vol tothom».
El punt de partida era fer, amb el mateix repartiment, les dues versions. Dues peces que s'inspiraven en el dramaturg que va revolucionar la societat donant un paper preponderant a la dona, tant a Casa de nines com a Hedda Gabler. En la primera, Nora es revela contra el pare i el seu marit i decideix abandonar fills i comoditat per conèixer-se ella mateixa. En la segona, Hedda, destrueix el seu entorn i a ella mateixa.
La voluntat d'establir nous lligams es percep en titular El desarrollo de la civilización venidera (avui, 21h, i diumenge 18h, al Teatre de Salt) la versió de Casa de nines (aquest és el títol d'una tesi revolucionària que apareixerà a l'original de Hedda Gabler). Més connexions. Tots dos juguen amb el mateix decorat. De fet, és un element reaprofitat, altra vegada. A El desarrollo... representa casa seva; a Todos los grandes gobiernos han evitado el teatro íntimo (la versió de Hedda Gabler, demà, 21h, i diumenge, 19.30h, també a Salt) els personatges conviuen en l'escenografia d'un teatre. Poden passar pel costat del marc de la porta impunement.
Cop de porta?
Per cert, hi ha cop de porta a El desarrollo...? Aquest és el final clàssic, contundent, de l'original d'Ibsen. En la versió de Veronese, no s'ha desvetllat. Sí que es pot intuir una escena final dura, que esdevé una denúncia de la violència de gènere en el si de les famílies. Una xacra que passa tant a l'Estat com a l'Argentina, però que, com a mínim, els mitjans de comunicació europeus fan visible, deien els membres de la companyia. Per cert, Veronese fa un joc a Ingmar Bergman. En el film Escenas de matrimonio el conflicte de parella esdevé després d'haver anat a veure un muntatge de Casa de nines. Ara és la parella que discuteix després d'haver vist la pel·lícula de Bergman.
Todos los grandes gobiernos han evitado el teatro íntimo ha patit una operació bastant més dràstica respecte de l'original d'Ibsen. Els personatges arriben al límit, fregant la caricatura. Són uns personatges miserables. També el marit de Hedda que procura salvar el famós treball del seu col·lega El desarrollo... En aquesta peça, el marit mirarà de fer-se'l seu. D'apropiar-se'l per guanyar-se els mèrits. Elvira Oneto, la Hedda de Veronese, defineix el seu paper que barreja fredor amb fragilitat. Veronese busca noves aromes.
Claudio Tolcachir i l'absurd
Claudio Tolcachir era el marit de la versió de Casa de nines de Daniel Veronese durant la primera tongada d'assajos de tres mesos. La seva aventura com a autor i director el va obligar a sortir del repartiment. Ahir celebrava poder veure com ha evolucionat una peça que es reescrivia a mesura que avançaven els assajos. Ahir, a l'Ateneu Barcelonès, Tolcachir duia el barret de director i dramaturg. Després del seu primer treball, fet molt a partir d'improvisacions a La omisión de la familia Coleman (que enguany programa el Lliure), la seva segona peça, Tercer cuerpo, la historia de un intento absurdo es representa avui i demà (22h) a la sala La Planeta. L'obra va anar agafant forma durant la gira de fa un parell d'anys amb Projecte Txèkhov. Això ha permès que s'hagi reforçat l'estructura dramàtica dels personatges. Les intrigues arriben de manera més calculada, l'humor absurd segueix respirant lliurement.
De què parla Tercer cuerpo? Imagina la relació de tres funcionaris que han quedat desfasats, en una oficina on ja ningú els controla l'horari. Ells van a treballar però no s'acaba de descobrir quina és, en realitat, la seva funció. Aquests treballadors, que tenen la vida absurdament solucionada (ningú els exigeix res ni els amenaça amb prejubilacions, perquè sembla que s'han oblidat d'ells) troben a faltar un motiu per viure. Tot i que conversen superficialment, tots amaguen la seva soledat que, amb el silenci i el temps, acaba prenent mesures gegantines. D'altra banda, hi ha una parella combativa que explica tot allò que pensa. És el contrast d'una nova generació. Tolcachir no vol revelar com entren en relació, però garanteix un final explosiu en què les mancances d'uns són potenciades per l'excés dels altres.
Esquizofrènia creativa
Si a La omisión de la familia Coleman l'acció transcorre en una casa, en aquesta obra l'acció fa salts temporals i espacials contínuament. El repte de Coleman com a director («quan escric penso que el director ja s'espavilarà i quan dirigeixo em pregunto com vol que ho faci l'autor?» diu Tolcachir irònicament esquizofrènic) és aconseguir que el públic entengui els canvis d'espai i de temps sense cap canvi de llum, ni música. Hi ha codis, marques, que ajuden el públic a entendre-ho, però varien. És un joc que exigeix a l'espectador per garantir la seva màxima tensió i que es basa en el treball interpretatiu dels actors, aclareix. Tolcachir, com Veronese, treballen en un format que busca la veritat dels actors en les representacions.