cultura

Domènec Reixach

Exdirector del Teatre Archipel (2009-2015) i del TNC (1998-2006)

“A Catalunya, l'aposta cultural va a batzegades”

Se'l veu relaxat per Barcelona, després d'haver triomfat en l'arrencada de l'Archipel, a Perpinyà. A punt de fer 68 anys, té ganes de mirar-se la gestió teatral des d'una distància més àmplia. Planteja que podria ajudar en algun tipus d'assessoria de teatre internacional. Sense presses. Continua sent tan afable com sempre, tothom li ho reconeix. Al TNC li van fer una festa sorpresa de comiat. Tot un símptoma de la bona relació que ha tingut amb els seus treballadors. I amb el públic? Se sent ben pagat quan, fa poc, un espectador el va aturar al vestíbul, emocionat, i li va dir: “He vist per primer cop una òpera, i a casa meva.” Objectiu complert.

A Perpinyà, el teatre té més centralitat en el món cultural que a Catalunya?
Abans de l'obertura, el teatre no tenia massa plaça a Perpinyà. Hi havia un determinat públic de música clàssica i de música moderna. El teatre es feia en un equipament municipal antic del temps dels decorats en perspectiva. No s'hi podia fer dansa perquè l'escenari tenia un desnivell del 6%. Em van demanar que, com quan vam entrar el Centre Dramàtic a dins del TNC, tot s'englobés en un sol concepte al Teatre Archipel. Vam passar a tenir dues sales, una d'assaig i vam mantenir la sala de concerts Mediator per a la música moderna. Des de l'obertura, l'octubre del 2011, hem recuperat molt públic, sobretot en els espectacles de dansa, que pot omplir petites temporades a Le Granade (amb aforament de 600 a 1.100 localitats). Avui l'espectacle en viu està al cor dels perpinyanesos però també rep espectadors de l'àmbit metropolità i de Narbona a Girona.
Les presentacions a l'Archipel són molt breus.
Són de dues o tres funcions. Aquestes festes de Nadal
hem fet una peça de circ
amb 6.100 persones.
Que hi hagi molts espectacles exigeix molta feina a l'equip del teatre o cal un equip molt ampli. Amb quin pressupost compta l'Archipel?
A l'Archipel hi ha 42 persones fixes. El pressupost ara és d'uns 7 milions. Cal pensar que dos milions són per a l'amortització (ja portem 5 dels 32 anys de pagaments) i un altre milió és de manteniment, consum i neteja. Queden uns 3,5 milions per a personal i contractació.
L'Archipel és un dels 72 equipaments anomenats Escenes Nacionals.
Cal dir que el nostre és dels que tenen un pressupost més alt. Altres tenen un volum menor i no arriben al milió d'euros. L'espectacle en viu té un arrelament molt fort a França.
El teatre garanteix la socialització. Com s'afronta en espais de més risc social?
El teatre públic (cal sumar-hi els teatres nacionals, els d'Escenes Nacionals i els municipals) té molt present els estudiants. Per exemple, nosaltres teníem dos professors a temps parcial per connectar la programació amb les escoles. Cada any hi ha un treball molt específic, que es fa amb els centres. Abans de posar les entrades a la venda, ja no ens en queden de les adreçades als joves. També es poden preparar produccions d'un contingut social potent, d'un a tres actors, per moure's per les escoles. Aquests fan dos dies de taller, una funció i, finalment, una taula de diàleg amb els alumnes. Es fa en aquells barris que no podrien accedir a l'Archipel. Les institucions exigeixen bons resultats, és la condició per seguir cobrant les subvencions.
Vostè va ser triat per concurs. Ara el seu successor és Borja Sitjà, també per concurs.
Com ho valora?
Jo dic que els directors dels Escenes Nacionals és com si fóssim guàrdies civils, perquè saltem de caserna a caserna. Cal enviar una carta de motivació i un currículum. Entre els quatre més ben valorats, se'ls demana un projecte que han de presentar públicament. Sitjà va guanyar el concurs perquè, tot i que es partia de la premissa de triar un director francès, va presentar el projecte més engrescador.
Es postula per dirigir el Romea? Fa una dècada hi va haver un canvi generacional i ara sembla que es prodigui el de gènere, des que Sureda és la comissionada de cultura i Magda Puyo, la directora de l'Institut del Teatre...
Les dones tenen els mateixos mèrits que els homes. A França, pel concurs de l'Archipel, es va obligar que hi hagués paritat entre els projectes: que fossin de dues dones i dos homes. Van tenir opcions fins al final. A vegades això provoca injustícia, perquè aquesta paritat va fer caure el projecte d'un director vàlid i, en canvi, va accedir-hi una segona dona que no era prou bona candidata.
L'Archipel ha estat capaç d'atraure el públic en cinc anys. Per què costa tant als teatres de Barcelona?
Cal pensar que a l'Estat espanyol la crisi ha estat molt més forta que a França. Ara també ha arribat, però no és de la mateixa magnitud. A França, s'estima més la cultura. La gent en parla; no importa què fan a la televisió. Aquí anem a batzegades. Aquesta crisi ha afectat en un doble sentit: el públic té menys recursos i hi ha menys ajudes per fer produccions de qualitat als grans teatres.
I, a sobre, l'IVA!
Això ja és de jutjat de guàrdia, sí!
A Catalunya s'ha volgut imitar el model francès però, per falta de recursos, s'ha optat per una barreja pública i privada. És arriscat aquest model?
És perillós, sobretot perquè les institucions poden donar una subvenció als equipaments privats i no els exigeixen res a canvi.
Però sí que hi ha els contractes programa, com al Mercat de les Flors.
Aquest teatre, precisament, és el més similar al que hauria ser. El Mercat, a més, té un espai per oferir residències, que són habituals en les Escenes Nacionals. A més dels assaigs, s'impulsa que el públic hi dialogui. És una feina llarga de normalització i d'apropar la cultura també als més desvalguts [com el programa Apropa Cultura].
Des del 2009, es mira la car-tellera catalana a distància. Com la veu?
Veig que han sortit molts petits teatres, que encara no conec, però miro què hi programen. Em sembla que hi ha una manca d'ambició de les institucions per donar suport als espectacles en viu. A França, una companyia pot tenir coproduccions de diverses Escenes Nacionals. En aquest sentit, el model dels Teatres Amics amb Vilafranca suma esforços, és una molt bona operació.
La dramatúrgia catalana ha
pujat un esglaó més?
Actualment es visualitza
molt més: se li ha donat espai
i s'ha fet justícia. Quan era
director del TNC, hi havia molt talent que havia d'esclatar. El T6 va ser un bon focus
i va donar resultats.
Els nous autors han accedit
a teatres més grans però continuen arrossegant la seva
precarietat.
Aquesta precarietat està generalitzada a Catalunya. És voluntat dels directors dels teatres dotar del mínim necessari; aquest extrem, avui, desconec en quina situació es troba.
El públic que tenia el TNC ha tornat al Lliure amb el retorn de Lluís Pasqual. Està d'acord amb la tesi?
Aquesta és la realitat. El públic del TNC s'ha sentit atret per la programació del Lliure, que, ara, té molt bones ocupacions. No es genera prou públic perquè no s'exigeixen resultats, sobretot a teatres privats com el Teatre Victòria, la Sala Beckett, el Teatre Romea o el Festival Temporada Alta.
Amb Temporada Alta han elaborat un programa europeu. I ara, n'ha quedat dissenyat un de nou, pendent d'aprovar...
Amb l'Escena Catalana
Transfronterera ens hem intercanviat molta informació. Hi va haver un temps en què Sunyer va ser membre del consell d'administració de l'Archipel. Ara el segon projecte Interreg l'hauran de desplegar Borja Sitjà i el Temporada Alta. La idea és crear un centre de creació europeu, que dins de les dates del Temporada Alta hi hagi companyies catalanes que facin residència a l'Archipel i comprovin les accions paral·leles i franceses, que es desplacin a Girona. També es miraria de convidar companyies angleses, alemanyes i italianes. Totes les creacions es presentarien, posteriorment, al festival i a l'Archipel.
Com s'ha de fer perquè la Barcelona turística també sigui activa a les platees dels teatres?
Cal admetre que tenim alguns problemes d'entrada, com és la llengua de la majoria dels espectacles. El nostre català és una llengua minoritària. També és cert que un Kristian Luppa pot omplir un cap de setmana amb una producció en polonès, però és que té al darrere el seu prestigi. Cal que Barcelona es guanyi el nom per la seva vida cultural.
I com es fa per ser comparables a Londres, París o, en el cas de turisme interior, Madrid? Barcelona podria atraure els espectadors catalans que no veuran determinades produccions als seus municipis...
Per guanyar-se un nom cal fer apostes potents. A l'Archipel, hem fet òperes. Si es fan obres de gran prestigi, les sales s'omplen i es reforça la idea de ciutat cultural. Aquí hi va haver un Robert Lepage dos dies i no van quedar pas entrades disponibles. Quan al TNC vam convidar Pina Bausch, vam situar-nos al mapa. També és bo el cas del Sweeney Todd que vam fer al Poliorama des del Centre Dramàtic. Sabíem que Sondheim venia. Que molts seguidors viatjaven a veure-hi produccions.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia