Els ulls de diferent color

Un dels meus amics d'infantesa, amb qui compartíem vel·leïtats musicals, explicava que si dintre d'una llàntia li hagués sortit un geni per concedir-li tres desitjos, ell li hauria demanat convertir-se un parell de tardes en David Bowie per passejar-s'hi pel metro de Barcelona. Somni perdut.

Bowie no ha estat una de les figures amb més vendes i carisma del crematístic negoci del rock, però ha estat un supervivent des dels anys seixanta, una odissea a l'espai. Fa uns anys, quan els mitjans de comunicació especulaven sobre la seva salut perquè l'havien fotografiat quan anava a comprar els croissants, vaig riure pensant que sense maquillatge es preguntarien, fins i tot, per la salut d'Iman, la seva atractiva i icònica esposa.

Bowie!!! Només pels seus discos entre 1969 i 1975 ja hauria d'haver estat canonitzat pel Vaticà, és a dir, per Space Oddity, The Man Who Sold the World, Hunky Dory, The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars, Aladdin Sane, Diamond Dogs i Young Americans. Es tracta d'una alineació de gala, on tota la resta d'obra és un complement. De fet, en molts dels concerts espremia peces d'aquest primer cicle, sense oblidar els himnes disco dels vuitanta. També tenim les incursions més experimental amb Brian Eno o la seva obra teatral i cinematogràfica, amb bandes sonores incloses, com és el cas de la versió a Broadway de L'home elefant, el film Absolute Beginners, que recreava la novel·la iniciàtica de Colin MacInnes, o l'impressionant paper del capità Jack Celliers, controvertit oficial australià en un camp de concentració japonès a la Guerra del Pacífic, en què el realitzador Nagisha Oshima va adaptar Bon Nadal, Mr Lawrence sobre uns relats de Laurens van der Post.

En aquesta interpretació del film d'Oshima, la mirada fixa de Bowie el va tornar al personatge hieràtic, que en aquest cas desconcertava els samurais nipons. Els ulls de diferent color amagaven una de les llegendes del Bowie juvenil, la pèrdua d'un ull durant una baralla als carrers del seu Brixton natal, qualificat durant anys com a pobre, perillós i decrèpit, territori mític mod.. El que sí és certa és la procedència humil dels seus pares. David Robert Jones va néixer un 8 de gener del 1947, exactament dotze anys després que Elvis, amb qui compartiria aniversari. La seva família no era ben vista en aquella ciutat suburbial de Londres perquè els seus pares no estaven casats. El pare, un veterà de guerra de l'Alemain, tenia una filla d'un matrimoni anterior amb una cantant de club nocturn. La mare també tenia un fill, deu anys més gran que David, d'una relació efímera. Amb el seu germanastre establiria una relació d'afinitat immediata, reforçada per les crisis de la parella. El seu biògraf –no autoritzat, preciso– explicava que la seva mare va sorprendre el jove David amb cara de pallasso perquè s'havia omplert de maquillatge després de passar dues hores amb els cosmètics. Seria una iniciació al glam o un primer pas de la seva vocació andrògina, que el va convertir en un avançat de la transsexualitat?

En fi, el duc o el camaleó, com prefereixin anomenar-lo, no ha estat un cofoista. No es va rendir als seus grans èxits, tot i que encara resulta excitant deixar-se dur per la quantitat d'himnes transversals, per les lletres acurades i pel domini del directe, per la gran bèstia d'escenari que va ser. Parlar de Bowie en passat és una punyalada. Molts el donaven per retirat, però aquests dies, mentre rebíem les primeres cançons del disc que acaba d'aparèixer, vaig comentar als col·legues el so de lament de la seva veu. No esperàvem que fos un testament, però també en això ha estat un geni. S'ha acomiadat com va viure, en plena creativitat. Podria dormir definitivament en la foscor? No. Ens ha deixat unes cançons per superar el tràngol.