Reentendre Guimerà

Àngel Guimerà, tot i el seu tarannà polític, pròxim als conservadors, va ser un revolucionari en l'escena. El director artístic del TNC, Xavier Albertí, ha elaborat una nova biografia, amb Albert Arribas (assessor literari del TNC), sobre Àngel Guimerà. Guimerà: home símbol (Ed. 62) donarà gruix a les reflexions amb les aportacions de material desclassificat fa pocs anys a l'Acadèmia Sueca dels Premis Nobel o de les cartes ingressades recentment a la Biblioteca de Catalunya. Aquest nou material ajuda a entendre quin és el motor en l'escriptura de Guimerà. Manelic, l'heroi de Terra baixa, respon als cànons del altres protagonistes de cultures europees. La seva rèplica mítica és: “He mort el llop”. Però qui és el llop?, es pregunta Albertí. En la lluita entre la terra baixa i la terra alta, es pot llegir la relació entre Catalunya i Espanya, un discurs que deriva de La santa Espina (obra també de Guimerà) de la Renaixença a un plantejament més polític que combrega amb el Noucentisme. Tot i així, Guimerà no abandonarà mai la cultura, a diferència d'altres prohoms com Valentí Almirall que, del bressol de Serafí Pitarra, va acabar esdevenint gestor polític compromès. El TNC reprèn, doncs, el primer Epicentre en què es va voler reivindicar el teatre de les gatades d'en Pitarra. Guimerà patirà el monopoli de Frederic Soler i només podrà accedir a l'emblemàtic Teatre Romea fins a la seva mort. Segons Albertí, Pitarra era conscient que un Guimerà més culte l'acabaria superant. Efectivament, avui al Romea hi llueix el bust de Guimerà i cap element recorda Pitarra, l'impulsor de l'entrada del català col·loquial, el que ara es parla al teatre professional, pels vols del 1850.

Qui era Àngel Guimerà? Nascut a Santa Cruz de Tenerife el 1845 es trasllada amb la família al Vendrell, de petit. El fet que els seus pares no estiguessin casats per l'Església genera un enrenou del qual el fill no sortirà indemne. Per aquest motiu, el mateix escriptor falsejarà la seva biografia. Al Vendrell hi coneixerà Marieta, en el que podria ser el primer desengany amorós, segons els biògrafs, fins ara. Avui, unes cartes revelen que, en realitat, Guimerà s'entenia amb Tomàs Rigualt del Vendrell, que acabaria sent sacerdot. L'ambigüitat en la sexualitat de Guimerà ha anat sorgint regularment al llarg del segle XX entre els seus estudiosos (Dalí, però, titlla Guimerà de pederasta en la seva conferència a l'Ateneu de 1929, un terme que en aquella època no tenia la connotació actual a l'abús sexual a nens, sinó la d'homosexual). Guimerà, doncs, pateix una contradicció que la traslladarà a la psicologia dels seus personatges, que sempre es debatran entre la moral i les seves pulsions vitals. Aquesta complexitat dels personatges seran una veritable inspiració per al teatre català i també per l'europeu. Encara avui Guimerà és tingut com l'autor que històricament ha interessat més de tota la dramatúrgia catalana (només als Estats Units es compten en 270 representacions entre Maria Rosa i Terra baixa i va convèncer els productors de Hollywood, fins i tot).

De jove, la mare de Guimerà aconsegueix traslladar-lo a Barcelona, allunyant-lo de l'ambient moralista del Vendrell, i també permetent que el fill no fos obligat a substituir el pare en l'empresa. La família té prou ingressos perquè el fill pugui viure de renda i dedicar-se a l'escriptura. És a Barcelona on Àngel Guimerà completa la seva formació i assumeix el compromís de construir la representació popular que Catalunya no té. Per això, funda i dirigeix el setmanari La Renaixença. A mitjan segle XIX l'analfabetisme era majoritari i el teatre havia de ser la clau per fer conèixer els almogàvers, entre altres personatges històrics, que es desconeixien absolutament, com el de Gal·la Placídia: Guimerà escriu la tragèdia en versos de 14 síl·labes (el doble que els heptasil·làbics de'n Pitarra). Així pot expressar millor la psicologia dels personatges. Era un primer intent, pràcticament, irrepresentable. perquè és obra d'un autor que no coneix la fusteria teatral. A més, Guimerà intenta fer un reflex català del teatre modern europeu però seguirà sense tocar l'èxit. És amb les drames rurals que assoleix el reconeixement. Però després de Mar i Cel, Maria Rosa, Terra baixa, La filla del mar..., abandonarà una estructura que ja coneix i assumirà nous reptes: “un cop salvada la llengua, ara cal salvar la cultura”, reflexiona Albertí. Però les noves formes no interessen al públic i ja mai més s'han rellegit, un extrem que Albertí denuncia com un dels mals del país (quan algú diu que una obra no s'ho val, tothom l'arracona sense comprovar-ho). Així, ell considera El sainet trist una obra mestra que no ha tingut l'atenció que es mereix.

A més de l'actriu Maria Guerrero, que beneirà els seus textos (traduïts per José Echegaray, un amic de Guimerà), també Margarida Xirgu, que va protagonitzar-ne, també el defensava. I és que en la Yerma de García Lorca o en Bodas de sangre es reprodueixen (en altres latituds, conflictes similars llaurats per Guimerà, anys abans).Fent una anàlisi dels textos, Albertí i Arribas han arribat a la conclusió que la tensió dramàtica, el conflicte dels protagonistes, esclata amb l'alliberament dels fluids: no és fins que Manelic fa un tall a Marta que ella no s'adona que realment s'estimen i que han de procurar escapar-se del poder de Sebastià. A partir de la seva repressió sexual, construeix el conflicte dels seus protagonistes: els de terra baixa, però també els de Sol solet i Maria Rosa.