Crítica
cinema
Excusa transsexual
A ‘La chica danesa' li falta humanitat, comprensió i molta lucidesa
L'artista danès Einar Weigener va descobrir mentre feia de model de la seva esposa el seu costat femení i no va trigar massa a poder conviure amb la personalitat de Lilli Elbe. El cineasta Tom Hooper –El discurso del rey i Los miserables– ha decidit adaptar aquesta història sobre el món artístic de la Dinamarca dels anys vint per tal d'establir un discurs sobre la transsexualitat.
Eddie veu com s'imposa la personalitat de Lilli i com allò femení vol viure en un cos masculí que necessita transformar-se. Eddie/Lilli serà objecte de diverses operacions a Alemanya, en un temps en que la cirurgia sobre el tema era un veritable risc.
Després d'una primera meitat en què es desvetlla el cos de Lilli, la pel·lícula sembla donar voltes en una sèrie de qüestions que resulten òbvies i que esdevenen massa reiteratives. Veiem que Lili descobreix una persona que el vol seduir i això provoca la mirada gelosa de la seva esposa. La situació que pot donar peu a un cert embolic dramàtic o que pot certificar que el problema no és el desig sinó la identitat acaba quedant-se a mig camí.
Tom Hooper explica la història d'Einar/Lilli com la crònica d'una transformació, centrant-se, sobretot, en la perplexitat que el seu cas genera en la seva esposa, la pintora Gerda Wegener, que, en realitat, acaba resultant el personatge més interessant de tota la pel·lícula.
Hooper és el clàssic cineasta tot terreny que viuria perdut en la seva mediocritat sinó fos perquè la seva discreció va ser premiada als Oscar. Ara intenta continuar amb la fórmula de pel·lícula acadèmica que busca un cert prestigi, que s'acosta a l'escàndol però que se sent incapaç de provocar-lo. El resultat és una pel·lícula avorrida, mancada d'emoció, erràtica i que se sosté tota ella en la interpretació d'Eddie Redmayne, que està més bé com a cos masculí estilitzat que busca allò femení que no pas com a actor que vol interpretar un bon paper dramàtic.
La pel·lícula, a nivell temàtic, podria acostar-se a Lawrence Anyway, de Xavier Dolan, però es queda a mig camí, ja que li falta humanitat, comprensió i molta lucidesa.
El resultat final de tot plegat és excessivament ortopèdic i no va més enllà d'una limitada operació de prestigi.
