El treball i la malaltia

En un significatiu moment de Mia madre, la cineasta Margherita (Margherita Buy) parla davant dels periodistes en una roda de premsa al voltant del rodatge del seu llargmetratge. Un periodista li demana quin és el sentit de la realitat i ella respon que, després de tants anys de fer cinema, la qüestió de la realitat continua estant present en les pel·lícules, però que és més complexa. En un altre moment, Barry –John Turturro–, un actor americà que interpreta el film que es roda, entra en crisi i no para de repetir que vol sortir de la ficció per tornar a la realitat. Mia Madre utilitza el cinema com a referent per parlar dels artificis del cinema i dels complicats equilibris que la ficció cinematogràfica li cal fer per atrapar la vida íntima. Davant de l'anàlisi de la política, de la crisi econòmica o dels problemes del món interior, Moretti vol anar cap a una certa introspecció per dur a terme una interessant revisió del seu paper com a cineasta.

Mia madre és una pel·lícula exemplar sobre la malaltia i el treball, feta des de l'edat madura. Moretti, que va veure com moria la seva mare durant el rodatge d'Habemus Papam, parla del moment en què la protecció maternal desapareix i el fantasma de l'orfandat es fa evident. A causa de la malaltia que anuncia la mort propera dels pares, el treball sorgeix com una limitació, com una cosa que frena i que impedeix la necessitat d'acompanyar als que se'n van. Moretti centra una part del seu discurs a mostrar el treball d'una dona que ha d'acabar la seva obra però que no sap com compaginar la feina amb la seva carrera vital, no sap com anar del plató a l'hospital. La crisi no només es manifesta en el treball sinó en els petits fets de la seva vida quotidiana. La presència de l'actor americà convidat serveix com a contrapunt còmic i patètic a una realitat que té un horitzó tràgic. Moretti observa la malaltia amb delicadesa, com un moment de trànsit en l'existència humana en què també sorgeixen els records d'allò viscut que ja no pot retornar. El resultat final és un emotiu i sincer relat sobre la fragilitat humana. Una reflexió sobre la dificultat i el deure de continuar que esdevé una reivindicació del paper que té la transmissió d'afectes i coneixements en les nostres vides fràgils.