Llei cega

No podia ser més apropiada aquesta posada en escena, que insinua el judici de Hamlet per la mort incidental de Poloni, quan es confirma que la infanta Cristina continua al banc dels acusats pel cas Nóos. Roger Bernat insisteix a traslladar a escena situacions reals que, sota els focus, prenen un aire catàrtic. En realitat, és la recreació d'un judici (d'un cas real desconegut) a través d'un cas fictici molt conegut. Jutge, fiscal, advocat defensor, psicòleg, forense i agent judicial són reals i actius en la judicatura. Són actors Hamlet (Pol Lípez), Gertrudis (Mercè Arànega) i Ofèlia (Maria Rodríguez). No hi ha guió, només un dossier (que el públic pot examinar en els descansos) amb què tots els membres actius poden defensar la seva exposició en el judici. La decisió la pren un jurat (tret aleatòriament del públic). Si la justícia fos contrastada sempre s'hauria d'arribar a un mateix veredicte. La trajectòria d'aquest espectacle demostra que la sentència és ben diversa en les 137 posades en escena: des dels 12 anys de presó (dos cops) fins a l'absolució amb una indemnització de milers de francs suïssos per haver-lo privat de llibertat. És un joc, sí, però revela una arbitrarietat tan capriciosa com preocupant.

És clar que el joc parteix d'algunes trampes escèniques. Com ara que no comparegui Claudi entre els declarants (quan la seva declaració policial deixa ben clara la intenció de Hamlet). Que (en la sessió de divendres) sigui el psiquiatre Lluís Borràs el que millor intueixi l'argument de Shakespeare. Que l'advocat defensor Emili Zegrí adverteixi a la concurrència que el judici no és al Hamlet de Shakespeare (si ho fos la seva minuta seria molt més abundant que si fos acta d'ofici, deia rient)... Bernat, com en el darrer Númax-Fagor-Plus(Grec, 2014), radiografia els errors que es repeteixen d'una humanitat que riu, inconscient, un fet ben trist.