des del laberint
mireia rosich
Bacanals modernes
s'acaba el carnaval i comença la Quaresma, quaranta dies de cicle entre dimecres de cendra i el diumenge de Rams. En aquest món tan digital (i virtual) en què estem submergits, conservem encara festes pautades pel calendari lunar. La primera lluna plena després de l'equinocci de primavera marca el diumenge de Pasqua. I per això l'arribada del Carnestoltes fluctua sempre entre febrer i març. Dies de música, de festa i de mascarada, on tot s'hi val. I després les places emmudeixen, i arriba el matí de l'endemà posterior, quan despertes i notes el cos (i el cap) entumit. Sovint és pitjor la ressaca que el temporal. En el quadre, les joves desplegades per terra vestides de blanc són mènades, les dones que participaven en els ritus de Dionís, llevant-se després d'una nit orgiàstica.
En totes les cultures hi ha hagut aquest tipus de festes de deliri, un parèntesis en el ritme quotidià, on les normes es trenquen. Els romans tenien les saturnals al desembre i durant uns dies s'aturava l'activitat als tribunals, a les escoles, al Senat, se celebraven banquets públics i els esclaus eren servits pels seus amos. El món al revés. Els grecs tenien les festes de Dionís (Bacus) i el seu seguici de mènades (o bacants), sàtirs i silens es deixaven endur per la música, la dansa i els líquids embriagadors fins que arribaven a l'èxtasi, com en un rapte de bogeria. En les representacions artístiques trobareu les bacants ballant, ja des de la impressionant torsió de la Mènade d'Escopas, escultor del segle IV a C. Sempre amb drapejats sensuals, lluint una corona d'heura al cap i amb un tirs a la mà. Portaven instruments com el doble aulos (flauta), el tamborí per a la percussió i una brunzidora. Dominaven les feres, es cobrien amb pell de cérvol o de tigre i en la comitiva anaven acompanyades de panteres, serps, llops, lleons... les forces més salvatges de la naturalesa. Els misteris dionisíacs oferien a les dones una via d'escapament, un alliberament, en una societat on no tenien cap paper públic.
En el quadre, l'escena ens transporta al final de la bacanal. El ritual frenètic ja ha passat. Estan exhaustes. Sir Lawrence Alma Tadema, pintor de l'Anglaterra victoriana, ho situa a la plaça del mercat de la ciutat grega d'Àmfissa. Diu la llegenda que per protegir les bacants, vulnerables davant d'un possible atac de soldats enemics, les dones de la ciutat van fer guàrdia tota la nit, vetllant per elles. Les dones de bé, mares i esposes, protegint les dones salvatges de la cort de Dionís. Perquè les dues parts són importants. No es pot pretendre tenir sempre un comportament raonable i una ciutat harmònicament racional. Les parts irracionals necessiten esclatar i alliberar tota l'energia que empresonen. I si no es fa amb una festa col·lectiva i consensuada, les forces reprimides explotaran de mala manera, només cal donar una ullada a la violència que ens envolta. Al meu poble hi ha un crit de guerra per carnaval: “Comparsers, la plaça és vostra!” I llavors comença la batalla, però de caramels.