L'amor prohibit o la custòdia dels fills

Un dels factors que projecten Carol de Todd Haynes cap al melodrama és la tensió que viu una dona que està obligada a triar entre la seva passió i la seva condició de mare. Resulta curiós que, pocs dies després de l'estrena d'aquesta producció americana, aparegui Nahid, d'Ida Panahandeh, en què una dona també ha d'escollir entre la possibilitat de viure un amor amb la consciència de no sentir-se humiliada com a dona i la hipotètica custòdia de la seva filla.

No som a l'Amèrica conservadora dels anys cinquanta, sinó a l'Iran actual, on un article de l'actual legislació jurídica crea una greu injustícia cap a les dones. En cas que hi hagi un divorci, la dona només podrà reclamar la custodia dels seus fills si no s'ha casat i no ha tingut relacions clares amb cap altre home. De forma propera al cinema d'Asghar Farhadi –el director de Nader y Simin, una separación–, el tema jurídic crea una forta tensió en l'interior de la vida de Nahid, la qual després de la separació del seu espòs ha aconseguit tenir la custòdia del seu fill. El contracte, però, estableix que en el moment en què tingui una relació sòlida amb un altre home aquesta pot perdre la custòdia.

Nahid té un amant i viu una experiència clandestina amb aquest home, que vol casar-se amb ella i li ofereix una nova oportunitat. La solució jurídica que es presenta per arreglar les coses és l'anomenat casament temporal, una fórmula que va ser creada a l'Iran per defensar certs casos de poligàmia masculina. Les tensions jurídiques portaran la pel·lícula cap el territori del melodrama de reivindicació feminista realitzat de forma subtil i intel·ligent.

Ida Panahandeh, una de les poques dones cineastes de l'Iran, sap tractar el tema amb prou delicadesa per no caure en el tòpic, per conduir el relat cap a la tensió interior de la protagonista i per no haver-ne de fer un gra massa. En el tractament de la posada en escena hi ha un sentiment poètic curiós que es reforça amb l'ús de l'espai. Panahandeh roda al nord de l'Iran prop de la mar Càspia i sap convertir el paisatge de l'experiència en un dels grans protagonistes del drama, acostant-se cap a fórmules que poden semblar properes al cinema turc de Nuri Bilge Ceylan.

El paisatge modern de la ciutat s'allunya de les representacions tradicionals de l'Iran, mentre la condició de classe mitjana de la protagonista sembla voler-nos recordar que aquest país és part del món i que el conflicte generat per les lleis injustes que el regeixen pot arribar a tenir una certa projecció universal.